QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 2

Grand Place i St. Patrick’s Church

En Chip Tharedus era un paio més aviat baix, prim, de mirada vivaç i gest nerviós, que solia col·laborar com a crític musical amb el diari del Hornet Schlessinger, el Tribune, i que també escrivia habitualment a la revista que editava amb el mateix nom el mateix Hornet, un cop va passar la darrera pàgina al diari. Això devia ser cap al 87, però en Chip ja feia anys que havia marxat de Tavanne, amb el seu aire de hippy irredent, la llarga cabellera flàccida balancejant-se al compàs del seu etern llardós sarró on, es rumorejava, duia records de les mil amants que se li atribuïen. Flocs de cabell, cintes de cap, anells de plata, poemes gargotejats a papers arrugats, pipetes per fumar herba i aquesta mena de coses. Jo li vaig veure remenar més d’un cop el sarró i certament hi havia tota mena d’andròmines que evitaven sempre que trobés la cartera i pogués pagar com afirmava era la seva intenció la consumició que s’havia pres. Però no estic dient amb això que en Chip fos un d’aquells paràsits fastigosos que s’arrapen com una paparra a ànimes càndides per xuclar-les la sang sense pietat. En Chip, simplement, semblava encara una ànima més càndida i pura que qualsevol de les ànimes pures que voltaven per la ciutat en aquells anys de tanta disbauxa i efervescència.

QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 1

Flaky Creek

1.1. VÍCTOR

Ningú va semblar reparar en l’entrada del Miquel, entre el baf que es condensava com un braç  de boira que s’hagués desprès de la forta pluja que havia cessat a penes feia una hora després de martellejar furiosament tot el dia, i dins el brogit de veus i de fum que emanaven de la compacta massa de cossos que semblaven electritzats, agitats per la mateixa turbulència atmosfèrica de la qual, paradoxalment, pretenien refugiar-se dins la taverna.

Potser tampoc jo vaig fer gaire esment. Potser em limito a reconstruir tot allò que aleshores em va passar desapercebut, enmig d’aquella confusió. Diria, no obstant, que vaig adonar-me que encara anava mullat, o almenys duia els senyals d’haver estat xop, però qui es podia sorprendre de veure algú mullat en un dia com aquell. Tanmateix, hi havia alguna cosa extraordinària en la seva positura, en el seu esguard: una tèrbola i densa consternació que només després vaig comprendre, o potser vaig inventar.

LA LLUM FALSA

Escola Canigó, a Long Alley

Els catalans de Tavanne, vull dir els natius de l’illa d’estirp catalana, són producte de diferents onades migratòries. La primera d’elles correspon a finals dels segle XIX i primeries del XX. Emigrants que ja van desestimar Cuba i que miraven més al nord i es van quedar a aquesta diminuta illa de domini francès aleshores, però que ja tenia  una nodrida colònia irlandesa i d’altres més petites de diverses nacionalitats. Van adoptar, doncs, la llengua franca local, un francès una mica heterodox, sense renunciar del tot a la seva, com havien fet els irlandesos o els orientals.  La segona onada migratòria catalana, la que provenia de l’exili de la derrotada República, va refermar la colònia catalana amb la seva personalitat pròpia. Dues institucions senyeres marquen cada una de les onades i són, avui encara, les claus històriques de la seva identitat. El Casal Català és l’obra dels exiliats, del Dr. Artigas singularment. Una institució venerable, lletraferida, pretensiosament cultural i, per tant, fràgil i turbulenta. L’altra, l’Escola Canigó, és l’obra dels primers emigrants, industriosos, emprenedors, pragmàtics, que creen una escola de primària i secundària per assegurar una formació per als seus plançons igualment industriosa, emprenedora i pragmàtica. I catalana, no pas en segon terme. És l’obra singularment de l’Ernest Camps, el fundador de la nissaga que, es diu, va governar bona part dels designis de l’illa fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, quan els nord-americans van apropiar-se progressivament d’ella.

POETES

Cafè del Casal Català

Vaig entrar al cafè del Casal amb l’Ike Munné. Feia mesos que no el veia i just me n’anava cap a la biblioteca quan me’l vaig ensopegar, sol, com jo, una mica trist, com jo, no del tot sobri, com jo. De manera que em vaig deixar arrossegar per ell cap a dins, cap aquella estança tèbia, lleument claustrofòbica, amb tots aquells sofàs mig esventrats i cadires tronades, vetlladors de marbre amb potes de forja, llums d’una mare cadascun, sempre com a punt d’esblaimar-se. Érem gairebé els únics clients, tret d’una parella de mitjana edat que semblava absolutament ensopida, i un parell de noiets que s’estaven mig amagats a un dels habitacles formats pels paravents de vidre glaçat. Surava en l’aire el fum dels cigarrets que ens ocultaven els mínims envans, un aroma de marihuana, una música d’algun succedani de jazz que el jove encarregat devia trobar molt apropiat per aquella plàcida decadència que potser evocava temps millors, encara que alguns pensàvem que més aviat denotava una certa deixadesa i manca d’higiene.

LA LLEGENDA DEL PORNO CATALÀ

Carrer de Baudelaire

Miràvem cap al carrer de Baudelaire, el trànsit parsimoniós, gairebé mandrós, que baixava des de Glad  Side Road, els vianants que es creuaven, baixant uns, pujant els altres des de l’avinguda de Victor Hugo, el límit ampli on es podia considerar que començava el barri dels poetes, un quadrat quasi perfecte que s’estenia fins a Glad Side Road a l’est, Oaks Boulevard al nord i el Shining Boulevard al sud. Un barri que havia estat un atapeït eixam de casetes reticulades al voltant de foscos patis comunitaris, i que en bona part encara resistia a l’especulació urbanística que s’anava estenent des de tot el barri francès. El carrer de Baudelaire, de fet, mantenia aquella singular estructura, com una llança rovellada defensada pel bastió del palauet d’aire modernista que ocupava el Casal Català, just a la cantonada amb Victor Hugo.

Els catalans havíem trobat en aquell espai, en les quatre o cinc illes que envoltaven la part alta del carrer de Baudelaire, el nostre barri, on senties amb facilitat creuar-se els holes i els bondies, i els cassumdena. I teníem la taverna del Ton, amb aquell treballat aspecte de reposada prosàpia, que entre tots havíem anat fingint i que havia acabat impregnant al local amb una versemblant pàtina nobiliària.

EL SARRÓ

La Milena va entrar, esvalotada, sacsejant el seu cabell deixat anar i sacsejant-nos  tots plegats, tots els que estàvem matant l’estona plàcidament a l’ombra de la taverna. Amb ella, jo diria, va entrar un raig de sol. El duia exactament tibant de l’espatlla esquerra, enganxat com un fil de seda lluent a l’ham del darrer rínxol dels seus embulls.

-Li han donat el Globus al Fèlix Panella! –va exclamar, amb una veu apagada per l’evident sufocació que l’agitava.

-Redéu! –vaig fer jo. Com que estava gandulejant sobre la meva cadira en dues potes, la cadira, no pas jo, vaig estar a pic de fer cap a terra.

-El Globus? Què coi és un globus, un preservatiu? –va fer el Perutxo, sense perdre la calma.

PEUS DE PLOM

Hell’s Hide

Sonava una alegre música de salsa a la taverna del Ton. Era estrany sentir aquells sons i aquells mots espanyols al reducte dels catalans, però no pas insòlit, especialment des que la Sara Raquel imposava la seva ostentosa presència darrera la barra. El vell Ton havia prohibit determinats autors que ell marginava a l’avern maleït dels botiflers, però la música llatina no la tenia estrictament proscrita.

El Dídac va alçar els ulls aleshores, va resseguir amb una barreja d’ironia i simpatia la rítmica oscil·lació dels opulents malucs de la Sara Raquel, que se’n tornava cap a la barra després de servir-nos una ronda de cerveses, i després va fer un prolongat glop a la seva gerra.

-Us he explicat mai la història del Joe Margarito? –va dir. Era una de les fórmules habituals amb què ens introduïa al món ambigu de la seva inspiració.

-El Joe Martínez, àlies Margarito –va començar, comprovant amb satisfacció que tots li prestàvem atenció-, era un paio enorme que feia negocis bruts allà al Hell’s Hide. Jo aleshores havia trobat feina a un quiosc de vora el port, on venia una mica de tot, i feia passar una mica més de tot de contraban. Ell era el meu recaptador, o sigui, el que es duia la mossegadeta per al paio que controlava allí el mercat negre, un cubà gras anomenat Lionel, que vivia a Morrisfields i… tant se val, anant de dret al Margarito, era un d’aquells individus que, tot i no ser alts, tenen tanta corpulència que es fan respectar només posant-se davant teu i fent que l’aire no circuli al teu voltant. Cridava poderosament l’atenció el seu coll, doble i carnut com el d’un toro, un coll que semblava impossible que cap força humana pogués fer girar, i encara més cridaven l’atenció les ulleres de cul de got que empetitien extremadament els seus ulls, cosa que el feia potser més inquietant, perquè mai podies estar ben segur d’on mirava. Bé, perdó, m’embolicava altre cop. En definitiva, era un paio lacònic i discret, i les nostres converses sempre s’havien limitat a un educat intercanvi de superficialitats mentre ell comptava els bitllets, als lavabos d’un bar d’allí a la vora on fèiem la transacció.

Va fer una pausa, va dur-se una altra vegada la gerra als llavis i gairebé la va buidar.

QÜESTIÓ DE VALOR

Corria una brisa freda i serena per la ciutat. Els neons a St. George Square semblaven congelats en un recolliment mandrós i llançaven sobre el mosaic lluent una fantasmal claror entre la qual circulava la gent abans de perdre’s en la fosca de la prematura nit. Hornet Schlessinger  veia aquell espectacle mediocre com un teló de fons estès darrera el gran finestral de la cafeteria on ella s’hi abocava obstinadament, aparentment esguardant la plaça, però potser els magnífics ulls  d‘ametlla es limitaven a la pròpia lluentor salvatge i adormida, una mena d’emanació de la pell immòbil en la fredor de la sala. Unamena de llum quieta de pedra noble tallada en forma d’esfinx immortal. Podia ser una il·lusió, o simplement el contrast amb el dens color negre del vestit, o l’atenuació dels domassos i velluts de la decoració barroca del cafè, on semblava encastada com un trofeu i un ornament més. O podia ser una refracció de la seva vista miop, a través de les ulleres fosques que duia ben calades i que tenien una graduació molt insuficient. De tota manera, portava tota la tarda recorrent els locals dels voltants, i encara que oblidés els gots que havia trascolat i els cigarrets d’herba que certament ja no es recordava d’haver compartit amb algú, ja portava dues copes en la pròpia cafeteria on esperava al Víctor. Podria ser, doncs, un miratge, una evocació de la nit passada a la seva solitària cambra  on havia descrit entre versos de blues nostàlgics la figura de Candice baixant pel bulevard des del barri negre, fins a St. George Square, i allí seient dins d’un cafè qualsevol però sempre el mateix, vora el finestral, els ulls impertèrrits i la boca entrebadada en un rictus sensual, les fermes cames encreuades i el colze ingràvid descansant sobre un genoll desimbolt, inquietant en la seva perfecta indiferència.

LA PRESÈNCIA

Durant tota la nit la imatge, muda i obsessiva, l’havia estat perseguint, sense que trobés la manera de descarregar-la entre tanta xerrameca i cridòria. Ara era ja molt tard, el local era ple de fum, la majoria dels nois havien marxat. Al seu voltant, més o menys aplegats a la mateixa taula, ja només tenia el Lester i el Dídac.

-Escolteu-me –va dir aleshores-. Tinc la imatge. Hi ha una llum molt precisa i directa que forma un cercle esgrogueït  sobre una taula coberta amb un hule. A sobre hi ha un bocí de pa, potser mig llonguet, i un got de vi. Puc veure que es tracta d’un vi claret, i el got és més blanc que no transparent. El pa i el vi envolten un plat pla on hi ha un bistec. El bistec no fumeja, té un ganivet a la vora. El que fumeja és alguna cosa a la part de fora del cercle de llum, però d’això parlaré després. En primer pla, d’esquena o quasi de perfil, hi ha un home. Veiem bé el seu braç esquerre que avança cap al got. El braç està descobert fins a ran del colze per la camisa arremangada. A penes li veiem la cara, ja se situa fora de la llum nítida, però és allà, a l’altra regió de difosa penombra, davant de la taula, on centro l’esforç de la visió. Endevinem que el que fumeja és a la cuina, una peça de dos o tres fogons que podem entrellucar en l’escassa claror.

AQUÍ ES MENJA DE TOT

Confessaré que m’agradava. M’agradava la seva forma descarada de resoldre tots els conflictes, amb el recurs de la seva bellesa i la simpàtica desimboltura de qualsevol gest aparentment impremeditat. M’agradava la franquesa dels seus ulls perillosos. Una franquesa ambigua, com ara tot ell. Com ara els meus sentiments envers ell. De vegades, de nit, encara tanco els ulls i l’evoco, el refaig en la meva ment amb aquella manera seva d’esquivar qualsevol compromís (“M’estimes?”, li vaig dir un cop. “És clar que sí”, va fer ell. “I jo? T’estimo?”. I es va encongir d’espatlles mentre li donava una calada a la cigarreta. “Et quedaràs aquesta nit?, vaig preguntar. “No”, va respondre). El veig així, solitari entre la multitud que érem tots plegats, inundat de la complicada fantasia d’un cervell que no maduraria, innocent, salvatge, astut. El meu Dídac.