QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 1

Flaky Creek

Flaky Creek

1.1. VÍCTOR

Ningú va semblar reparar en l’entrada del Miquel, entre el baf que es condensava com un braç  de boira que s’hagués desprès de la forta pluja que havia cessat a penes feia una hora després de martellejar furiosament tot el dia, i dins el brogit de veus i de fum que emanaven de la compacta massa de cossos que semblaven electritzats, agitats per la mateixa turbulència atmosfèrica de la qual, paradoxalment, pretenien refugiar-se dins la taverna.

Potser tampoc jo vaig fer gaire esment. Potser em limito a reconstruir tot allò que aleshores em va passar desapercebut, enmig d’aquella confusió. Diria, no obstant, que vaig adonar-me que encara anava mullat, o almenys duia els senyals d’haver estat xop, però qui es podia sorprendre de veure algú mullat en un dia com aquell. Tanmateix, hi havia alguna cosa extraordinària en la seva positura, en el seu esguard: una tèrbola i densa consternació que només després vaig comprendre, o potser vaig inventar. Continua llegint

LA LLUM FALSA

Escola Canigó, a Long Alley

Escola Canigó, a Long Alley

Els catalans de Tavanne, vull dir els natius de l’illa d’estirp catalana, són producte de diferents onades migratòries. La primera d’elles correspon a finals dels segle XIX i primeries del XX. Emigrants que ja van desestimar Cuba i que miraven més al nord i es van quedar a aquesta diminuta illa de domini francès aleshores, però que ja tenia  una nodrida colònia irlandesa i d’altres més petites de diverses nacionalitats. Van adoptar, doncs, la llengua franca local, un francès una mica heterodox, sense renunciar del tot a la seva, com havien fet els irlandesos o els orientals.  La segona onada migratòria catalana, la que provenia de l’exili de la derrotada República, va refermar la colònia catalana amb la seva personalitat pròpia. Dues institucions senyeres marquen cada una de les onades i són, avui encara, les claus històriques de la seva identitat. El Casal Català és l’obra dels exiliats, del Dr. Artigas singularment. Una institució venerable, lletraferida, pretensiosament cultural i, per tant, fràgil i turbulenta. L’altra, l’Escola Canigó, és l’obra dels primers emigrants, industriosos, emprenedors, pragmàtics, que creen una escola de primària i secundària per assegurar una formació per als seus plançons igualment industriosa, emprenedora i pragmàtica. I catalana, no pas en segon terme. És l’obra singularment de l’Ernest Camps, el fundador de la nissaga que, es diu, va governar bona part dels designis de l’illa fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, quan els nord-americans van apropiar-se progressivament d’ella. Continua llegint