Presentació

Tavanne és un espai literari alhora que geogràfic, com molts altres espais que ha donat la literatura. Neix com l’entorn fictici de narracions d’un grup de personatges igualment ficticis fa un bon grapat d’anys, a principis dels 80 del passat segle. Van ser recuperats de l’estat de pur manuscrit i, en la seva major part van ser readaptats  per ser publicats,  juntament amb altres de nous, al web de relats lliure Relats en català sota el pseudònim de franz appa.

Es tracta d’una illa de localització imprecisa, tot i que a grans trets se la pot situar dins l’anomenat Triangle de les Bermudes, aquesta zona de l’Oceà Atlàntic que es troba delimitada per les Illes Bermudes, la costa de Florida i el nord de l’illa de Puerto Rico. L’origen de la seva denominació toponímica és igualment imprecís, tot i que en una de les seccions del relat “Un geni de la numismàtica”, se li atribueix l’origen a una deformació del nom Petite Havanne usat pels primers colons francesos, cap al segle XVII. Altres fonts atribueixen el topònim a la importació per part dels mateixos colons dels topònims suís i francès de Tavannes, respectivament vall i municipi del cantó de Berna, i fortificació pertanyent al grup de les defenses de Verdun, al nord de França, una part de la qual va esdevenir famosa després d’una massacre de la que van ser objectes els soldats que s’hostatjaven a un túnel, durant la I Guerra Mundial -objecte de la pel·lícula “La vie et rien d’autre” de Bertrand Tavernier, 2008-. També és avui un cognom prou estès, tant en la forma del singular com del plural. Hi va haver un militar famós, Comte de Tavannes, de nom Gaspard de Saulx, actiu dirigent de les guerres religioses franceses del segle XVI, i apareix també un Senyor de Tavannes com a personatge circumstancial a una de les novel·les de Mme. de Souza ambientades a la Revolució Francesa.

Una història general de l’illa es pot resseguir fonamentalment en les diferents seccions del ja citat “Un geni de la numismàtica”, amb alguns detalls del seu règim polític, fonamentalment la independència limitada assolida a la dècada dels setanta del segle XX, després dels segles de domini francès i quasi un segle de condomini de l’Estat francès i el nord-americà. Altres detalls es poden trobar a “L’any olímpic”, “Àurea Brell” i la primera secció de “Quatre funerals (i quasi un casament”, entre d’altres. Per a la introducció a les diferents migracions catalanes que doten l’illa de la seva singularitat d’espai català, és bàsic “La llum falsa”.

En aquest bloc s’han reunit les narracions ja publicades i s’aniran publicant les que amplien el projecte, amb la recuperació del material corresponent a la nissaga catalana més influent a l’illa, la dels Camps, que apareix esmentada als relats abans citats.

Per facilitar-ne el seguiment, s’editaran en tres pàgines de vincles per separat: Històries marginals, que agrupen els relats sobre Tavanne on no figuren centralment els Camps, Els Camps, on es desenvolupen les històries de la família, i Icarians, que giren al voltant del grup musical en què alguns dels membres de la nissaga van participar, i que es troba al·ludit fonamentalment a la 2a part de “Quatre funerals…”

Cada una d’aquestes pàgines, doncs, conduirà als diferents relats que es poden correspondre a aquestes categories. A més, les etiquetes de cada relat ens remetran als personatges que hi apareixen. Una guia de personatges es troba també a la pàgina titulada així.

Les imatges que acompanyen alguns dels contes han estat obtingudes de la xarxa, llevat d’indicació expressa, fent una recerca aleatòria a partir de les denominació de topònims o localitzacions concretes usades en la narració. Demano disculpes si algú les identitfica amb un lloc real conegut.

Aquest és un projecte dinàmic, en construcció, i haurà de ser necessàriament actualizat i revisat a mesura que vagi creixent. S’agrairan tots els vostres comentaris, crítiques i aportacions, tant al mateix bloc com al correu antiartistes@gmail.com.

//

Un pla de l’obra està anunciat al conte “El material de Connor”, dins les Històries Marginals, atribuït com a inèdit al personatge de l’escriptor tavannenc Connor Williams:

 

…Però ara les converses fatigades, les visites als nens malalts, les runes de la ciutat i els indrets captius del record han restat reflectint un temps de paraules i cançons. Ara la mentida quotidiana ocupa unes ratlles i un tribut a la gramàtica, ara el teu déu abandona la trona des d’on la realitat apareix unívoca i bidimensional, i baixa a complicar-se i aventurar-se en la densa xarxa, cercant comunicacions secretes i punts de l’enclau. Provarem de seguir-lo i trobarem maons del mur i peces per engalzar; saltant de pla en pla per reconstruir un específic món on tot giri al voltant d’una mateixa sèrie d’elements, la relació dels quals ha d’aparèixer en tot cas com a dubtosa. No importarà que la realitat sigui un subjecte, una individualitat completa o tancada, una mera circumstància.

La realitat és discontínua, el déu ho sap i per això no li tem als espais buits i als esvorancs mortals i prodigiosos. Els temeu, vosaltres? Bé, el déu no garanteix els resultats; té a l’abast alguns elements de l’estructura, però de cap manera la seguretat. Resultaria –potser- més senzill quedar-se a la trona, però aleshores els plans rellevants serien escassos, i les subtils connexions de l’entrellat passarien desapercebudes.

Hi ha un món que cerca un espai entre coordenades aproximades, un temps entre els esdeveniments i conjuntures, un mur i una casa, un poble i una ciutat i una regió amb una història sense evolució, amb homes i dones i infants; són territoris d’un Imperi sense història. Hi ha un informe amuntegament de records florint-se sota la pluja, daurant-se sota el sol, exposats a la casualitat i a la intemperància dels mots. Hi ha memòries de gents cansades i adolorides que tanmateix es veuen condemnades a excitar-se. La realitat és multiforme: es compon de capricioses figures, d’estructures de plans entrellaçats a l’atzar de manera que mai no prenen una sola direcció a l’ensems, amb la qual cosa tenim que un mateix pla és travessat per molts d’altres i es donen infinitat de punts clau on distints components de la realitat es concentren.

Hi ha un altre aspecte –mai no puc dir l’últim-: la diversitat de punts focals. Els ulls del déu reconstrueixen subjectivament la realitat dels plans. Però hi ha la possibilitat de multiplicar aquells ulls i desencadenar una varietat d’enfocaments que permeti de contemplar l’estructura des de posicions canviants i, encara, oposades.

Hi ha una selecció que espai i temps imposen, fins i tot a un déu. Hi ha cansament i infiltracions d’elements aliens a la trama perseguida, hi ha contradiccions i incertituds, fum de la història que ronda l’allau freda i volcànica d’aquell magma que cristal·litza fortuïtament: futur, present i passat no seran sinó unes més de les distintes direccions de la trama, elements peculiars em els quals els altres elements es manifesten en ocupar espai. Des de la trona succeeix com d’un únic punt focal estant: aquestes abstraccions cobren un sentit lineal, infradireccional. Però la veritat és més enllà, en el salt entre plans, en la ventura que el déu indica amb la mà destra: ¿i podrem fins i tot anul·lar el temps, podrem prescindir de la lògica historicista, podrem de veritat construir l’Imperi? Infinites possibilitats, infinites connexions, i en canvi el reflex és subjecte a totes les finituds…

 

//

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s