QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 1

Flaky Creek

Flaky Creek

1.1. VÍCTOR

Ningú va semblar reparar en l’entrada del Miquel, entre el baf que es condensava com un braç  de boira que s’hagués desprès de la forta pluja que havia cessat a penes feia una hora després de martellejar furiosament tot el dia, i dins el brogit de veus i de fum que emanaven de la compacta massa de cossos que semblaven electritzats, agitats per la mateixa turbulència atmosfèrica de la qual, paradoxalment, pretenien refugiar-se dins la taverna.

Potser tampoc jo vaig fer gaire esment. Potser em limito a reconstruir tot allò que aleshores em va passar desapercebut, enmig d’aquella confusió. Diria, no obstant, que vaig adonar-me que encara anava mullat, o almenys duia els senyals d’haver estat xop, però qui es podia sorprendre de veure algú mullat en un dia com aquell. Tanmateix, hi havia alguna cosa extraordinària en la seva positura, en el seu esguard: una tèrbola i densa consternació que només després vaig comprendre, o potser vaig inventar.

No sé. Estàvem escoltant el Marçal i el Perutxo, constants i remorosos com la pluja, desgranant les seves inesgotables anècdotes, i també el silenci obstinat del Miquel passava desapercebut entre tots plegats, la Milena, l’Elisabet, el Dídac, jo, segurament la Montserrat… El desencadenant, aquella vegada, havia estat la notícia del dia a ciutat, el funeral de la filla del professor Brell, un funeral també accidentat i trasbalsat per la tempesta. Qui més qui menys coneixia alguna de les incidències darreres de la sobtada mort d’aquella desconeguda que, de la mateixa manera imprevista i violenta amb què havia abandonat aquest món, havia ingressat en el selecte nucli de les celebritats, encara que només fos per la transitòria i efímera fama de què gaudeixen els protagonistes de fets luctuosos que desfermen la morbosa excitació de la xafarderia local.

Tot  i que el seu pare, o els seus pares millor, eren relativament coneguts dins la colònia catalana de Tavanne, ambdós amb la condició de professors de l’Escola Canigó, que havia fornit d’educació bàsica i secundària a tantes generacions de la nostra colònia, el cert és que allò havia estat feia ja anys. Ambdós havien deixat l’escola feia dècades, el pare per fer una discreta carrera de docent a l’Escola Superior, i la mare aparentment retirada a tasques casolanes. La filla era ben bé, doncs, una desconeguda per a la majoria de nosaltres. No pas per al Marçal i el Perutxo, és clar. Sabien alguna cosa, i sens dubte ens en farien partícips, sempre i a condició que els fils de la seva irrefrenable eloqüència no trobessin la prolongació en d’altres històries que els desfocalitzessin l’atenció, o que els imprevisibles atzars i circumstàncies obliguessin a ajornar la continuació per a una altra data indeterminada.

En una d’aquelles marrades i discontinuïtats devien estar immersos quan va irrompre amb la seva sinuosa discreció el Miquel, perquè no vaig notar cap reacció ni especial atenció en ell, mentre s’incorporava distretament a la conversa.

Va ser justament quan el Marçal i el Perutxo van tornar a capdellar el fil de l’oculta i enigmàtica història de la família Brell, que vaig sorprendre una mena d’espasmòdica reacció en el Miquel, de tal forma que vaig observar-lo atentament i vaig comprovar que seguia amb   febrosa ansietat el discurs, entre festiu i melodramàtic, dels nostres xerraires impenitents.

-Recordo haver-la vista algun cop, i haver-m’hi fixat -deia el Marçal-, potser perquè sabia que era la filla del professor Brell, o potser senzillament perquè cridava l’atenció precisament perquè no semblava tenir cap relleu, vulgar, o potser no vulgar sinó simplement extranya. Diria que no estava mai acompayada, però potser m’erro.

-No, diria que no t’erres. Sola i estranya -va acceptar el Perutxo-. Potser com sa mare, però sense l’atractiu del misteri i el glamour que encara té la vella dama…

-Què en sabeu vosaltres, de com era ella! -vam sentir cridar aleshores, tot d’una, una veu que, de bon principi, crec que ni tan sols vam identificar com la del Miquel.

Estupefactes i emmudits tots plegats, el vam veure llevar-se i guanyar la sortida entre la massa caòtica de parroquians, i va ser aleshores que vam poder atribuir-li sense dubtes aquella inexplicable exclamació. De tota manera, no vam saber reaccionar. Miràvem la porta per on ja havia desaparegut per fer-se fonedís en les ombres ja compactes del carreró de Villon, ens miràvem els uns als altres, miràvem els altres grups que ens envoltaven, com si la conversa animada o monòtona que encara mantenien fos més absurda que el nostre astorat silenci. Fins que el Marçal va trencar-lo de nou amb una potent exclamació.

-És clar, tros d’ase de Perutxo i tros de cul d’ase de mi! El Miquel va saludar-la un dia, la finada filla dels Brell!

-Què vols dir? -va fer l’Elisabet-. La va saludar? I això és motiu perquè reaccioni així?

-No, és clar -va respondre el Marçal-. No us recordeu? Va ser ara farà dos o tres anys. A Main Street, baixàvem cap a mar i la vam veure. Ella anava amb aquell marit que tenia, aquell galifardeu sorgit de no sabem quin forat, i diria que amb el fill encara a un cotxet de nadó. Grassa i deixada, però  així i tot la vaig reconèixer. Abans i tot que el Miquel s’aturés i parlés amb ella. Nosaltres vam tirar avall, però ell hi va fer el romanço una estona.No ho vaig lligar en aquell moment, però ara ho veig clar: el bo del Miquel havia tingut algun rotllo amb la filla de cals Brell.

No ho vaig comentar en aquell moment, però me’n recordava perfectament que, potser encara dos anys més enrera d’aquella trobada a Main Street, el Miquel va passar una temporada allunyat de la colla. Se’l veia poc per la taverna, i si li preguntaves per la seva vida deia que estava molt ocupat amb una nova feina que li havien donat als serveis socials del govern, però havia qui assegurava haver-lo vist fent manetes pel passeig marítim i per Flaky Creek amb una noia que tots els informants descrivien com a “rara”. No sabria dir què significava allò per a cadascú, però, associat a la conducta estranyament esquiva del Miquel, allò duia embolicada una aura de misteri i extravagància.

No és que el Miquel sigui una persona extremadament loquaç, especialment pel que fa a la seva intimitat. El conec fa un munt d’anys, en molts sentits el puc considerar el meu millor amic, almenys en el sentit del més fidel i de ser la persona amb qui més confiaria en aquest món -inclòs jo mateix-, però no puc dir que estigui al cap del carrer de tots els detalls del seu pensament ni de quins són els seus veritables afectes i passions. Bé, és ben cert que, al capdavall, mai no coneixem de veres ningú, però em refereixo al fet que ell sempre manté un punt de reserva i un punt de distanciament que el fa, d’alguna manera, aparentment aliè als vaivens i sotracs sentimentals que a la resta semblen omplir-nos el cap tothora. Sempre el vaig veure emparentat amb la Montserrat en aquest aspecte, inamovibles i quasi inabastables ambdós en una esfera particular de si mateixos, encara que amb formes tan oposades, ell tan afable i sol·lícit i servicial, i ella tan aparentment esquerpa en el seu posat perpètuament irònic, fins i tot sarcàstic.

Ambdós, també, havien de ser iguals de fet a l’hora de mantenir relacions sentimentals quasi clandestines, al marge de la cridòria i el desori de la colla, vull dir en aquells anys, perquè ara sembla que el Miquel ha trobat una estabilitat sentimental que tal vegada sempre havia buscat. Però això seria una altra història, com la de la Montserrat. La del Miquel amb la Brell, no la vaig arribar a conèixer mai amb detall -tampoc la de la Montserrat, de fet-, però va esclatar d’una forma tràgica davant nostre, aquella nit del dia del funeral d’ella, quan el Marçal i el Perutxo ens van explicar la història d’ella, i de la seva família, els Brell.

1.2. MILENA.

Els Brell van arribar a Tavanne després de la Guerra Civil, com uns refugiats més dels que van haver d’emigrar després de l’ensulsiada del front de l’Ebre. Ell, el Gualteri Brell, havia estat un alt funcionari del govern de la Generalitat, i potser també un alt càrrec de l’últim govern republicà, ja en desbandada. Va fugir per la frontera francesa i va acabar a París, sota el paraigua del govern de la Generalitat a l’exili. Sembla que allí es va casar amb la que seria la seva dona tota la seva vida a Tavanne, l’Eulàlia Riera, filla d’una família distingida de l’alta burgesia catalana que havia trobat refugi amb una comunitat de la més selecta classe intel·lectual catalana exiliada, al castell de Roissy-en-Brie, a prop de París, amb els Carles Riba, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Agustí Bartra i tants d’altres. També va ser una parella sentimental sorgida d’aquell entorn privilegiat de la primera hora de l’exili republicà, com les molt més cèlebres de Mercè Rodoreda i Armand Obiols i Agustí Bartra i Anna Murià, tot i que altres versions diuen que en realitat ja eren nuvis abans de la fugida, i que només les obligacions burocràtiques d’ell els van separar en la seva marxa cap a França, per acabar reunint-se tots dos a París. Sigui com sigui, el que sembla cert és que van arribar ja casats a Tavanne, en la segona onada de fugida que va provocar la invasió alemanya de França. També és cert que no tenien fills i no en van tenir fins molt més tard, a principis dels cinquanta, quan va néixer l’Àurea. Va ser una filla tardana, i en ella comença aquell esmolat pas de la petita història local a la llegenda, o, si voleu, al que el Víctor ha dit… xafarderia local.

Però abans d’allò, molt abans, ells ja eren una de les famílies més reconegudes i respectades de la classe més establerta i millor assentada de la colònia catalana, engruixida i dinamitzada per les d’altra banda penoses circumstàcies de la diàspora republicana. No tot van ser harmonies, és clar. Els nouvinguts duien una càrrega ideològica que no necessàriament compartien els primers pròcers catalans que havien fundat sòlides empreses i institucions ben fonamentades i sanejades com l’Escola Canigó o la Societat Recreativa, on s’ajuntaven a jugar al tennis en ben cuidades pistes de gespa i a jugar al bridge als salons del palauet que presidia les instal·lacions, avui desaparegudes, de la riba oriental del Flaky Creek. No obstant, el que sí compartien tots era el seu arrelat sentiment catalanista. Un nacionalisme de major o menor radicalitat, però que els reunia i aplegava com un bastió cap a l’exterior, i en definitiva operava com un muret d’autoprotecció que, pel costat bo, va fer de Tavanne una mena de reserva espiritual de la cultura catalana, per sobre de llocs com Andorra o Perpinyà, i, pel dolent, potser va fer germinar una excessiva capa d’autoindulgència entre el portaentendards d’aquesta mateixa cultura.

Vull dir que, generalment, el capficament en tradicions que, per respectables que siguin, han nascut d’una realitat superada pels vents i terratrèmols de la Història, no comporta més que frustració i esterilitat.

Parlem de les tensions entre els dos grans bàndols, les dues onades, la Societat Recreativa i el Casal Català, per posar-li la forma concreta. Podria ser ben bé que haguessin triat viure per separat, com dues faccions o dues autèntiques ètnies separades d’aquest curiós entramat de grups nacionals i ètnics diversos que era el Tavanne que avançava cap a la meitat del segle rebent i paint la tumultuosa i expansiva marea del conflicte que dessagnava Europa, les metròpolis que l’havien bastit, i d’altra banda rebia l’ombra invasiva i imparable de l’alçament de la nova gran metròpoli, del nou gran imperi americà. Tanmateix, no era exactament així: antics i ja genuïnament tavannians catalans i nouvinguts exiliats s’entrecreuaven enviant els seus fills a la mateixa escola, la Canigó, i organitzaven aplecs i fins i tot  Jocs Florals, almenys en tres edicions.

Els Brell van trobar feina a aquesta Escola, ambdós, ell com a professor de Matemàtiques i Ciències, i ella de Dibuix. Eren de la corda del Dr. Artigas i els altres prohoms progressistes del Casal, però es guanyaven les garrofes a la Canigó. I no podien enviar-hi els fills, perquè no arribaven.

Allí, a l’escola, s’entrecreua un altre protagonista indispensable de la història, de la llegenda, si voleu. Un altre exemple i epítom d’aquestes relacions i imbricacions entre les dues faccions. L’Horaci Camps, fill de l’Ernest Camps, fundador i principal sostenidor de l’Escola, terratinent i industrial, emigrant que va fer fortuna i va assentar el patrimoni familiar al mateix temps que emergien les bases de la moderna economia de l’illa. Ell mateix, l’Horaci, una llegenda,  poeta i precursor dels ambients bohemis que havien de fer de Tavanne el que va ser a partir dels inicis dels vuitanta, i sobretot mort jove de la seva pròpia mà encara relativament jove, teixida la seva figura, doncs, amb els fils dels mites. Era un fill de les estirps de la classe dominant i freqüentava l’ambient inconformista i intel·lectual dels exiliats, donava classes a l’Escola Canigó i va guanyar la primera edició dels Jocs Florals, allà pel 1942, sense que ningú gosés discutir-ne el mèrit malgrat ser fill de qui en definitiva pagava bona part de la festa. Tampoc és exactament això. La figura d’Horaci Camps és universal, per així dir-ho, dins la historia general del petit món de Tavanne. En efecte, avançat dels que van dur els aires rebels i les actituds trencadores de la generació del Kerouac, Burroughs, etc del continent, aquells anomenats “beats” que van llançar-se a la carretera i van posar potes enlaire la naixent prosperitat immaculada del nou Imperi, Horaci Camps és un personatge conegut a tots els ambients de l’illa, i la seva fama de poeta, encara que mínimament publicat i menys traduït, abarcava tots els cenacles artístics tavannians. Es va suïcidar amb un tret d’una escopeta de caça al casal familiar, enclavat als vastos dominis dels Camps, una immensa propietat que s’estenia a l’est de la ciutat i limitava amb Gascoigne, envaint enormes bocins dels boscosos vessants dels turons que tanquen el sud de l’illa. Va ser el 1972, un dia d’abril, curiosament el mateix mes i a penes uns dies abans que Gabriel Ferrater, el gran poeta, paisà meu, que ell va ajudar que fos conegut a l’illa.

El creuament entre els Brell i els Camps comença, doncs, a partir d’Horaci. Va caure a Tavanne després de fer-se amb el títol de selecta universitats nord-americanes al qual la situació dels Camps l’obligava, però és sabut que va prendre’s el seu temp per viure amb llibertat el que de més llibertat podia oferir-li el continent. El que podem saber són notícies esparses i dubtoses, de segona mà, relats que van sorgir de les seves nits d’ebrietat un cop retornat i disposat a importar i assentar la cultura contestatària de què habia begut “allà dalt”. El que és indubtable és que va obtenir una plaça de professor de literatura a l’Escola Canigó, ja que era el seu germà gran, Ernest, el que havia cursat estudis d’Economia i el que havia de dirigir els negocis familiars. Es podia permetre, doncs, el luxe de la diletància i el magre salari de professor. Se suposa que ja hi comptaven amb ell, dins aquella posició, a la seva família. És segur també que va coincidir amb el matrimoni Brell, ja establerts i veterans dins el claustre de professors, i és més que probable l’atracció, l’amistat i la compenetració, tant amb ell com amb ella. Liberals i avesats al contacte amb gents de lletres, devien rebre l’Horaci Camps com un dels seus, com un prometedor i brillant membre d’una difusa noblesa cultural illenca. Més jove que ella, bastant més jove que ell, l’Horaci era vist, tal vegada, pel matrimoni sense fills, com un quasi hereu que hauria de perpetuar una marca i un estil a l’illa que ells, com molts dels exiliats, ja havien après a estimar segurament, però que sempre havien de tenir a la ment com una mera parada per tornar a la Catalunya alliberada de la fèrula del feixisme espanyolista. Amb els anys d’espera inútil, molts es van anar desenganyant. Alguns, pocs, van tornar, d’altres s’hi van conformar i es van arrelar decididament a Tavanne, i uns tercers no van acceptar mai que ja no podien prolongar més una situació provisional i transitòria.

Ens endinsem a la llegenda, a la xerrameca, si parlem que la relació va anar més enllà d’aquella intimitat entre ella, l’Eulàlia Riera, i l’Horaci. Potser els unien més coses que les que podien unir els dos homes. Més propers en edat, tenien en comú el tremp artístic, i, encara més, una bellesa física clàssica. Ella tenia l’elegància refinada de l’alta burgesia catalana, un cos esvelt, un rostre magnífic de llavis carnosos i uns ulls blaus que feien empal·lidir els homes que hi abocaven l’esguard. Ell era un noi alt, ben plantat, encara que més aviat escanyolit. A les fotos que he pogut veure, destaca una mirada somiadora i dolça i uns llavis sensuals que també devien agermanar-lo als de l’Eulàlia. I allò m’omplia de dubtes. Un dels punts en què tots els comentaris estaven d’acord era en què l’Àurea era una noia que els més suaus descrivien amb l’habitual eufemisme de “poc agraciada”, i els més rudes, com ara el Perutxo, no dubtaven a titllar d'”autèntic card”. No alta, grassa o almenys tirant a rodanxona, m’evocava més aviat el Gualteri Brell, al qual havia vist nombroses vegades pel Casal, una figura  baixeta i massissa però adusta i imposant, dotada d’aquella aura d’autoritat i ascendència de què gaudeixen en aquests indrets el selecte grup de patums intel·lectuals, o, per dir-ho com el Marçal, el reduït ramat de les vaques sagrades. Sigui com sigui, és ben cert que devia donar molt a parlar el fet que ella es quedés embarassada després de més de quinze anys de matrimoni sense fruits, i el que és cert sense discussió és que tant ella com el seu marit van donar-se de baixa de la plantilla de professors de l’escola i que ella mai més va tornar a treballar fora de la seva llar, aparentment entregada en cos i ànima a la tasca de pujar un sol infant, una nena, la que ara havia tornat a avivar i agitar els fantasmes familiars dels Brell, morint sobtadament, ella mateixa casada i amb un fill de pocs anys, negada a una platja solitària a Fisherman’s Drive. Ningú no l’havia vist ofegar-se, i la seva mort havia estat declarada accidental.

Ni Marçal ni Perutxo s’ho creien. No sabien gran cosa de la seva vida, fosca i anònima com ho havia estat la de la seva mare des que va infantar-la. Se sabia que no havia estudiat a l’Escola Canigó, detall força revelador si es té en compte qui era i d’on venia. No havia anat a la universitat, se sabia poc de comptades feines esporàdiques, mal pagades, mai d’alt nivell. Es deia que havia ingressat diversos cops al psiquiàtric de La Courbette, on s’havia vist sovint la figura encara distingida de sa mare visitant-la amb una regularitat estricta, però rara vegada al seu pare. Si més no, el pare legal. Es deia que la primera vegada havia estat després d’anar a veure el seu pare presumpte, l’Horaci, potser empesa per les enraonies, o potser després que alguna indiscreció o algun atzar li revelés aquell secret que emmetzinava l’ambient enclaustrat de la casa dels Brell. També es diu que l’Horaci va intentar encara, desesperadament, alliberar-les ambdues, la mare i la filla -la seva filla- , separara-les d’una obstinada reclusió en què havien quedat sepultades, ja fora o dins del psiquiàtric. El que havia estat fins aleshores una subtil però aferrissada barrera que protegia i guardava el secret inconfessable d’una relliscada social, era ara una crua i infranquejable presó que mantenia la vida de les dues dones fora de la llum, o en tot cas dins una llum opaca, grisa, si no tràgica per als qui podien rebre informes precisos o podien fer conjectures fonamentades sobre la intimitat gelosament preservada de la família. Si és així, no sabrem mai si el fracàs estrepitós va empènyer l’Horaci a la desesperació i a la follia, o si la follia era ja una marca del seu temperament, una tendència ineluctable de la seva personalitat que simplement van accentuar els desgraciats esdeveniments que va viure en la seva relació amb els Brell.

Ara aquella història era en boca de tothom i la ciutat anava plena de comentaris, rumors i especulacions, com si de cop i volta, deixant que el mar se l’empassés, l’Àurea Brell hagués alliberat el dic que contenia els secrets torturats i ominosos de la casa dels Brell. I jo sentia que escampava així la metzina llargament oculta entre els seus quatre murs, contaminant la ciutat, les oïdes i les boques i els cors, amb aquella malsana morbositat que era l’antítesi dels elevats sentiments i aspiracions que algun dia, o potser sempre i malgrat tot el dolor, havien albergat.

1.3. MILENA

Vaig trencar-me el cap aquella nit amb tota aquella història. Quan vam sortir de la taverna, els últims o prop dels últims parroquians que ens hi havíem amuntegat fugint de la maltempsada, no tenia gota de son, tot i que potser serien ja prop de les dues de la matinada, de manera que em vaig decidir a pujar cap a Main Street i allí em vaig deixar caure al Blue Parrot, amb la intenció d’ensopegar-me amb el Hornet Schlessinger.

El Hornet havia estat i era un admirador incondicional de l’Horaci Camps. Jo li coneixia almenys mitja dotzena de projectes de fer una publicació d’un recull integral o almenys una antologia dels seus poemes inèdits, però tots havien quedat en no res. La majoria perquè la família no semblava gens ni mica interessada a col·laborar. Només havia obtingut permís per reproduir a la seva revista, potser ja a l’època del seu diari Tribune, alguns dels pocs poemes que ja havien estat publicats en obres colectives o edicions de fulletons culturals del Casal o algunes altres revistes similars.

I probablement era també una de les persones de Tavanne que més podria conèixer de la seva biografia oculta. Potser el que més, amb l’excepció de l’Ike Munné, que potser no hauria llegit un mal vers de l’Horaci, però que de ben segur coneixia totes els detalls de les brames que podien haver corregut sobre ell, els Brell i tota la resta.

Vaig veure el Hornet, estenellat a un dels sofàs del fons, amb l’orella enganxada als bafles de la banda d’aficionats que atcaven, mai millor dit, estàndards del blues i del soul. Prudentment allunyats, la Chernichevski i el Les seguien amb parsimoniosa condescendència els exercicis del trio, o potser es perdien en les seves cabòries pròpies. Els vaig besar tots tres, vaig xarrupar una mica del got de la Chernichevski, i vaig mirar d’atreure l’atenció del Hornet deixant anar un condensat resum de la llarga exposició a quatre llavis del Marçal i el Perutxo sobre la llegenda dels Brell. Aparentment no obtenia gran èxit, el Hornet seguia més pendent de les evolucions poc destres dels músics que del meu desestructurat relat. Fins que, en arribar jo a esmentar el rumor o mala enraonia de la paternitat putativa de l’Àurea Brell, va redreçar tot d’una la seva estatura descomunal i em va esguardar amb mitja cella aixecada.

– Collonades! -va cridar, fins a elevar-se per sobre del soroll considerable de la música-. La noia era el viu retrat del vell Brell. El mateix aire tronat i el mateix cos feixuc.  I la mateixa mirada maniàtica. No creguis que no he sospesat la possibilitat, però no em quadra en absolut.

-Que l’aire fos del suposat pare no prova res -vaig objectar-. Que els testos s’assemblen a les olles, és veritat, però no necessàriament només per la genètica. Ja saps, fins i tot diuen que  les parelles que conviuen molts anys s’acaben assemblant l’un a l’altre.

-Podria ser -va admetre, però amb posat escèptic-.  El naixement de la nena coincideix amb la retirada de la mare de la docència, però això és lògic, i més a l’època. Podria ser que realment s’hagués cansat de la feina i es volgués retirar a pintar o alguna cosa així. I coincideix amb la marxa d’ell a l’Escola Superior, però podria ser absolutament casual, podria simplement ser queva sorgir l’ocasió al mateix moment.

-I, doncs, no hi ha res de cert en la història que ella el va visitar d’amagat, i que allò va desencadenar el seu internament a La Courbette i el posterior suïcidi d’ell? -vaig insistir.

-Bé, això és possible. Vull dir que es veiessin, o que la boja de l’Àurea el percacés. Ell havia estat amic dels pares, i segurament li havia arribat, a la noia, la brama que també va ser l’amant de sa mare. Però jo no crec que ho fos, amant, almenys fora de la forma platònica que cabia esperar del lirisme romàntic i una mica a l’antiga de l’Horaci. Sé que resulta difícil de creure, donada la seva fama de bohemi, d’haver carretejat els llibres de Ferrater i d’Allen Ginsberg, però en el pla sentimental, diria que era una persona cohibida. Puc imaginar-lo enamorant-se de la senyora de Brell, naturalment, i fins i tot declarant-se amb algun recargolat i ambigu poema. Però si això el va allunyar de la família Brell, m’imagino més aviat a ella, l’Eulàlia Riera, foragitant-lo  d’una manera tallant, que no al Gualteri Brell. Ella provenia d’una educació més rígida i conservadora que no pas el seu marit, que era al cap i a la fi un d’aquells intel·lectuals de la República que havien hagut de pactar i governar amb anarquistes i socialistes radicals i tenia molt més flexibilitat que no ella. Almenys, és el meu parer. Només he parlat una vegada amb l’Eulàlia Riera, per demanar-li si guardava algun poema o document de l’Horaci…

-De veres? -va intervenir la Chernichevski, com si ens pogués sorprendre que aquell cap de trons tingués cap mena d’escrúpol o patís cap timidesa per tal de seguir alguna peça literària que l’interessés.

-Sí, i aquesta és la impressió que tinc: una dama tibada. Em va despatxar sense cap explicació. No en vaig treure res, ni  tan sols una resposta a la pregunta, no va afirmar ni negar.

-Però, amb el marit, també hi has parlat? -vaig preguntar-li de nou.

– És clar. Una actitud que no té res a veure. Em va semblar fins i tot trist per no poder-me ajudar.

-O sigui, que tampoc no en vas treure res -vaig etzibar-li-. Potser és que simplement, ell és més hipòcrita. O més bon actor.

-És possible. Però el meu nas em diu que no.  I tornant a la teva pregunta, Milena, qui sap què va fer que l’Horaci s’engegués un tret al cap. Et juro que m’he llegit una i mil vegades cada un dels seus poemes que he pogut arreplegar, i no he tret una gota d’aigua clara. Potser tu podries. Ets més perspicaç que jo. Si algun dia em deixen fer el recull definitiu…

-I l’Àurea, per què la van internar? -vaig insistir.

-Perquè estava com una campana, vet-ho aquí. Sembla que ja es va intentar suïcidar abans dels divuit anys, i va ser això el que la va dur de tractament en tractament psiquiàtric. I coneixent una mica com les gastaven per La Courbette fa vint anys, se m’acudeixen un milió de motius per suïcidar-se i molt pocs per continuar vivint -va dir ell, baixant el to de manera que hagués resultat inaudible si no hagués mediat l’afortunada casualitat de coincidir quasi tota la seva frase amb el final d’una cançó i la pausa consegüent dels abnegats intèrprets-. Per acabar-ho d’adobar, es va casar amb un penques, un vividor carn de penitenciaria. Una cosa que ningú no es pot explicar.

-De qui dimonis esteu parlant? -va intervenir aleshores el Les, que acabava d’arreplegar els primers mots comprensibles per a ell de la conversa.

-De Margaret Thatcher, naturalment -va replicar el Hornet.

-Ah, bé -va fer el Les, i es va tornar a arrepetallar a la seva butaca, disposat a continuar suportant estoicament aquell grup que ja atacava amb convicció un nou tema.

1.4. VÍCTOR

Pensava en el Miquel, en la seva intempestiva marxa que havia desfermat redoblades especulacions i conjectures en tots nosaltres. Tot plegat, foc d’encenalls entre tanta pòlvora mullada, em vaig dir. Ho pensava fora, a la penombra humida i relaxant del carreró de Villon, on ens havíem arremolinat després que el Ton ens empenyés amb la paciència esgotada a través de la porta lateral que duia a aquell corredor de mala mort on els gats es barallaven amb fúria i els borratxos miccionaven alegrement. El Perutxo va embolicar un porro i el va encendre i ens el vam anar passant, com si tot el que ja havíem dit  i escoltat no fos de cap manera suficient, o com si necessités del remat contundent i definitiu d’una sentència palmària, un rebló que enganxés les peces disperses, emmarqués, assentés, evités la inevitable deliqüescència dels mots, els fets i les ombres.

Finalment, la Milena va proposar anar al Blue Parrot. “Fa una nit fantàstica”, va etzibar, estirant-se com una de les gates maules que enfollien els gats nocturns. Però un a un vam anar declinant. I jo vaig arrossegar-me cap a Flaky Creek, sense gaire seguretat de què fer, si abocar-me a la finestra de l’apartament del Miquel, comprovar el seu probable insomni, la seva angoixa, material i pesant com un mineral polit que jo pogués esmicolar i polvoritzar amb un senzill cop de mall.

I vaig veure l’ull lluent de la llum del seu dormitori insomne, vaig pitjar el timbre del porter automàtic i vaig esperar pacientment que em contestés.

-Qui? -va fer la seva veu temerosa a l’altra banda del fil.

-Et queda un glop d’armanyac? -vaig dir.

Va sonar el zumzeig nerviós del pany elèctric i vaig empènyer la lleugera i encara molla porta de fusta i vaig pujar dos pisos. La porta de l’apartament era oberta, ajustada, i vaig entrar quasi de puntetes, silenciós, adonant-me jo solet sobtadament que entrava amb la cautela de qui entra a l’habitació d’un malalt al qual no està segur de no molestar més que d’aportar consol.

En efecte no dormia, ni estava vestit de dormir, però s’havia tret  les robes que havien quedat xopes durant el dia, i s’estava assegut al seu sofà en calçotets, mirant de front la tele apagada. Sonava una música del seu equip estereofònic, em va semblar endevinar que de Coltrane, o potser Sonny Stitt. Em vaig asseure al seu costat. A penes vam intercanviar dos o tres mots. Em va passar una copa de l’armanyac que li havia sol·licitat, i se’n va servir ell una altra. I ens vam estar allí, asseguts en silenci i quasi a la forcor, sentint aquella música neguitosa i terapèutica a força de lluitar per expressar el dolor en una forma apta per a la comprensió. Coltrane, és clar. El seu Coltrane, al qual sempre acudia quan  se li obrien ferides a l’ànima. El podia notar allí a la meva vora, simplement xarrupant la seva copa i deixant que aquella música i aquella laxitud fessin la seva feina.

Curiosament, vaig pensar, el consolador acabarà sent el consolat, mentre notava que també les meves ferides es materialitzaven, com un dipòsit de pus a una esgarrinxada de la pell, i que lentament es diluïen i fluïen en una mena de poderós moviment. I tot d’una, amb la fulgurant força i velocitat d’un llamp, vaig intuir, per anomenar d’alguna forma aquella sobtada adquisició de saviesa, que, contra tota expectativa, contra tot el que ens ha empès a creure l’educació i tota la càrrega de cultura que ens hem carregat a la nostra esquena, hi ha una possibilitat de sobreviure i de resistir en el simple fet de sentir el pes l’aflicció de l’altre. Vull dir estar en la pell de veritat, allò que els americans diuen ser a les sabates de l’altre, sense necessitat de saber, ni tan sols d’endevinar. Perquè hi ha ocasions, meravelloses per la seva raresa, en què ens és donada una experiència de genuïna redempció.

A l’endemà, el sol em va despertar ajagut al sofà de l’apartament del Miquel. Tenia el gust de l’armanyac a la boca, i els ulls adolorits es negaven encara a rebre la llum diürna. En aquells primers instants de la vigília anteriors a la perfecta habilitació dels nostres sentits a l’entorn, vaig lluitar per definir un garbuix d’imatges, idees i paraules inconnexes, i no ben bé havia obert amb esforç i pena els ulls, vaig sentir la punxada dolorosa, aquella sí, de la infinita decepció de saber, o potser només pressentir, que havíem estat més vius a penes un moment abans del que mai tornaríem a estar, just a l’altra banda de la frontera del son que ara abandonàvem amb la seva collita de somnis que ja havíem sense remei oblidat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s