LLIBRE D’ÍCAR. 1a

1a

 

La pluja queia tova sobre la pell d’ós, brillant i trista a l’altra banda de la finestra tancada. Vaig encendre un cigarret. La llum feble de l’encenedor va espetegar esmorteïda per un moment contra el vidre entelat, traçant un cercle misteriós dintre el baf, espurnejant en els ulls de vidre de color de la pell de l’ós.

-Creus en la màgia? –vaig dir, tot examinant el fum que s’enlairava en l’aire estantís.

Ícar em va observar amb un ull, estenallat al sofà esparracat. Una llum estranya li ballava entre la nineta entelada, presa pel seu propi full, va remugar alguna cosa inintel·ligible.

-Em refereixo a una màgia de dimensions estranyes, supranaturals, de mons posteriors a la vida.

-Mai no hi he cregut –va fer ell.

-I tanmateix…

-Sí, ho sé, hem tingut aquella mena de vespres, o nits, al voltant de les tasses de cafè on apareix de cop i volta la música. No et diré que no hi he pensat algun cop. Ni que no tingui algunes idees sobre tot plegat. Em vénen algunes explicacions de Marianne sobre algun barat tractat de parapsicologia llegit en alguna tarda en què sentia especials ganes de masturbar-se.

LLIBRE D’ÍCAR. 1

I bé, has omplert  una quartilla  més del teu llibre.  Has escrit una cançó. Has clavat una xinxeta al mur i hi has penjat un rastre de la teva sang.

Ahir vas trepitjar l’escenari, o potser va ser la nit anterior. El temps és discontinu, la realitat és multiforme. Quan ets allà dalt, el temps pot dilatar-se, estirar-se i per un moment, fins i tot, glaçar-se. És la música, és clar. O també és una altra cosa. No m’enganyo, és a dir, m’enganyo quan sóc allà dalt: tota aquella sintonia, tot aquell temps dilatat. Desapareixen, s’eclipsen en l’espai tan aviat com desapareix l’efecte de la música. Tot es dissipa, l’eufòria, l’amistat i la sincronicitat: els cossos alliberats, la sexualitat connectant la massa en un sol compàs… Sents l’electricitat recorrent l’espai i anul·lant el temps. Ho sento des que vaig pujar al primer escenari.