Caminava amb el pas lleugerament apressat, potser per defensar-se de la buidor de l’espai que creuava, amb els peus una mica oberts, les espatlles arquejades cap endavant acompanyant el braceig una mica desmanyotat, amortit el de l’esquerra pel pes de la maleta de mà. Discretament, gairebé vulgarment vestit. Ovidi se’m va aparèixer com un inesperat visitant del passat, a mi que justament era allí per rebre’l, allí al que havia estat la meva casa i la seva tants anys. De cop i volta, semblaven materialitzar-se un munt d’imatges que creia dipositades en alguna zona confusa de records, un espai que m’havia enfarfegat en la soledat dels darrers mesos, des que havia tornat a Tavanne,
Se’l veia més gras sota el pulcre abric, la cara més arrodonida. Ell encara no m’havia vist, creuava un ampli rectangle de llum que travessava els alts finestrals de la terminal. Vaig resistir-me un moment a alçar la mà, destacar entre la fila de gent que esperava els viatgers, deixant-me amarar per una onada d’estranya tendresa davant el seu aspecte tan profundament banal. I abans que jo fes cap gest, va engrandir els ulls, es va aturar en sec i, com si necessités de la pausa per compondre un somriure, va arquejar els llavis, va fer un inútil gest amb la mà, i es va atansar gairebé saltant cap a mi. Continua llegint
Històries de Tavanne 