LLIBRE DE MARIANNE.1

Caminava amb el pas lleugerament apressat, potser per defensar-se de la buidor de l’espai que creuava, amb els peus una mica oberts, les espatlles arquejades cap endavant acompanyant el braceig una mica desmanyotat, amortit el de l’esquerra pel pes de la maleta de mà. Discretament, gairebé vulgarment vestit. Ovidi se’m va aparèixer com un inesperat visitant del passat, a mi que justament era allí per rebre’l, allí al que havia estat la meva casa i la seva tants anys. De cop i volta, semblaven materialitzar-se un munt d’imatges que creia dipositades en alguna zona confusa de records, un espai que m’havia enfarfegat en la soledat dels darrers mesos, des que havia tornat a Tavanne,

Se’l veia més gras sota el pulcre abric, la cara més arrodonida. Ell encara no m’havia vist, creuava un ampli rectangle de llum que travessava els alts finestrals de la terminal. Vaig resistir-me un moment a alçar la mà, destacar entre la fila de gent que esperava els viatgers, deixant-me amarar per una onada d’estranya tendresa davant el seu aspecte tan profundament banal. I abans que jo fes cap gest, va engrandir els ulls, es va aturar en sec i, com si necessités de la pausa per compondre un somriure, va arquejar els llavis, va fer un inútil gest amb la mà, i es va atansar gairebé saltant cap a mi. Continua llegint

Anuncis

QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 2

Grand Place i St. Patrick's Church

Grand Place i St. Patrick’s Church

En Chip Tharedus era un paio més aviat baix, prim, de mirada vivaç i gest nerviós, que solia col·laborar com a crític musical amb el diari del Hornet Schlessinger, el Tribune, i que també escrivia habitualment a la revista que editava amb el mateix nom el mateix Hornet, un cop va passar la darrera pàgina al diari. Això devia ser cap al 87, però en Chip ja feia anys que havia marxat de Tavanne, amb el seu aire de hippy irredent, la llarga cabellera flàccida balancejant-se al compàs del seu etern llardós sarró on, es rumorejava, duia records de les mil amants que se li atribuïen. Flocs de cabell, cintes de cap, anells de plata, poemes gargotejats a papers arrugats, pipetes per fumar herba i aquesta mena de coses. Jo li vaig veure remenar més d’un cop el sarró i certament hi havia tota mena d’andròmines que evitaven sempre que trobés la cartera i pogués pagar com afirmava era la seva intenció la consumició que s’havia pres. Però no estic dient amb això que en Chip fos un d’aquells paràsits fastigosos que s’arrapen com una paparra a ànimes càndides per xuclar-les la sang sense pietat. En Chip, simplement, semblava encara una ànima més càndida i pura que qualsevol de les ànimes pures que voltaven per la ciutat en aquells anys de tanta disbauxa i efervescència.

Continua llegint

QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 1

Flaky Creek

Flaky Creek

1.1. VÍCTOR

Ningú va semblar reparar en l’entrada del Miquel, entre el baf que es condensava com un braç  de boira que s’hagués desprès de la forta pluja que havia cessat a penes feia una hora després de martellejar furiosament tot el dia, i dins el brogit de veus i de fum que emanaven de la compacta massa de cossos que semblaven electritzats, agitats per la mateixa turbulència atmosfèrica de la qual, paradoxalment, pretenien refugiar-se dins la taverna.

Potser tampoc jo vaig fer gaire esment. Potser em limito a reconstruir tot allò que aleshores em va passar desapercebut, enmig d’aquella confusió. Diria, no obstant, que vaig adonar-me que encara anava mullat, o almenys duia els senyals d’haver estat xop, però qui es podia sorprendre de veure algú mullat en un dia com aquell. Tanmateix, hi havia alguna cosa extraordinària en la seva positura, en el seu esguard: una tèrbola i densa consternació que només després vaig comprendre, o potser vaig inventar. Continua llegint

LA LLUM FALSA

Escola Canigó, a Long Alley

Escola Canigó, a Long Alley

Els catalans de Tavanne, vull dir els natius de l’illa d’estirp catalana, són producte de diferents onades migratòries. La primera d’elles correspon a finals dels segle XIX i primeries del XX. Emigrants que ja van desestimar Cuba i que miraven més al nord i es van quedar a aquesta diminuta illa de domini francès aleshores, però que ja tenia  una nodrida colònia irlandesa i d’altres més petites de diverses nacionalitats. Van adoptar, doncs, la llengua franca local, un francès una mica heterodox, sense renunciar del tot a la seva, com havien fet els irlandesos o els orientals.  La segona onada migratòria catalana, la que provenia de l’exili de la derrotada República, va refermar la colònia catalana amb la seva personalitat pròpia. Dues institucions senyeres marquen cada una de les onades i són, avui encara, les claus històriques de la seva identitat. El Casal Català és l’obra dels exiliats, del Dr. Artigas singularment. Una institució venerable, lletraferida, pretensiosament cultural i, per tant, fràgil i turbulenta. L’altra, l’Escola Canigó, és l’obra dels primers emigrants, industriosos, emprenedors, pragmàtics, que creen una escola de primària i secundària per assegurar una formació per als seus plançons igualment industriosa, emprenedora i pragmàtica. I catalana, no pas en segon terme. És l’obra singularment de l’Ernest Camps, el fundador de la nissaga que, es diu, va governar bona part dels designis de l’illa fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, quan els nord-americans van apropiar-se progressivament d’ella. Continua llegint

POETES

Cafè del Casal Català

Cafè del Casal Català

Vaig entrar al cafè del Casal amb l’Ike Munné. Feia mesos que no el veia i just me n’anava cap a la biblioteca quan me’l vaig ensopegar, sol, com jo, una mica trist, com jo, no del tot sobri, com jo. De manera que em vaig deixar arrossegar per ell cap a dins, cap aquella estança tèbia, lleument claustrofòbica, amb tots aquells sofàs mig esventrats i cadires tronades, vetlladors de marbre amb potes de forja, llums d’una mare cadascun, sempre com a punt d’esblaimar-se. Érem gairebé els únics clients, tret d’una parella de mitjana edat que semblava absolutament ensopida, i un parell de noiets que s’estaven mig amagats a un dels habitacles formats pels paravents de vidre glaçat. Surava en l’aire el fum dels cigarrets que ens ocultaven els mínims envans, un aroma de marihuana, una música d’algun succedani de jazz que el jove encarregat devia trobar molt apropiat per aquella plàcida decadència que potser evocava temps millors, encara que alguns pensàvem que més aviat denotava una certa deixadesa i manca d’higiene.

Continua llegint

LA LLEGENDA DEL PORNO CATALÀ

Carrer de Baudelaire

Carrer de Baudelaire

Miràvem cap al carrer de Baudelaire, el trànsit parsimoniós, gairebé mandrós, que baixava des de Glad  Side Road, els vianants que es creuaven, baixant uns, pujant els altres des de l’avinguda de Victor Hugo, el límit ampli on es podia considerar que començava el barri dels poetes, un quadrat quasi perfecte que s’estenia fins a Glad Side Road a l’est, Oaks Boulevard al nord i el Shining Boulevard al sud. Un barri que havia estat un atapeït eixam de casetes reticulades al voltant de foscos patis comunitaris, i que en bona part encara resistia a l’especulació urbanística que s’anava estenent des de tot el barri francès. El carrer de Baudelaire, de fet, mantenia aquella singular estructura, com una llança rovellada defensada pel bastió del palauet d’aire modernista que ocupava el Casal Català, just a la cantonada amb Victor Hugo.

Els catalans havíem trobat en aquell espai, en les quatre o cinc illes que envoltaven la part alta del carrer de Baudelaire, el nostre barri, on senties amb facilitat creuar-se els holes i els bondies, i els cassumdena. I teníem la taverna del Ton, amb aquell treballat aspecte de reposada prosàpia, que entre tots havíem anat fingint i que havia acabat impregnant al local amb una versemblant pàtina nobiliària.

Continua llegint

LLIBRE D’ÍCAR. 1a

1a

 

La pluja queia tova sobre la pell d’ós, brillant i trista a l’altra banda de la finestra tancada. Vaig encendre un cigarret. La llum feble de l’encenedor va espetegar esmorteïda per un moment contra el vidre entelat, traçant un cercle misteriós dintre el baf, espurnejant en els ulls de vidre de color de la pell de l’ós.

-Creus en la màgia? –vaig dir, tot examinant el fum que s’enlairava en l’aire estantís.

Ícar em va observar amb un ull, estenallat al sofà esparracat. Una llum estranya li ballava entre la nineta entelada, presa pel seu propi full, va remugar alguna cosa inintel·ligible.

-Em refereixo a una màgia de dimensions estranyes, supranaturals, de mons posteriors a la vida.

-Mai no hi he cregut –va fer ell.

-I tanmateix…

-Sí, ho sé, hem tingut aquella mena de vespres, o nits, al voltant de les tasses de cafè on apareix de cop i volta la música. No et diré que no hi he pensat algun cop. Ni que no tingui algunes idees sobre tot plegat. Em vénen algunes explicacions de Marianne sobre algun barat tractat de parapsicologia llegit en alguna tarda en què sentia especials ganes de masturbar-se. Continua llegint