LLIBRE DE MARIANNE.1

Caminava amb el pas lleugerament apressat, potser per defensar-se de la buidor de l’espai que creuava, amb els peus una mica oberts, les espatlles arquejades cap endavant acompanyant el braceig una mica desmanyotat, amortit el de l’esquerra pel pes de la maleta de mà. Discretament, gairebé vulgarment vestit. Ovidi se’m va aparèixer com un inesperat visitant del passat, a mi que justament era allí per rebre’l, allí al que havia estat la meva casa i la seva tants anys. De cop i volta, semblaven materialitzar-se un munt d’imatges que creia dipositades en alguna zona confusa de records, un espai que m’havia enfarfegat en la soledat dels darrers mesos, des que havia tornat a Tavanne,

Se’l veia més gras sota el pulcre abric, la cara més arrodonida. Ell encara no m’havia vist, creuava un ampli rectangle de llum que travessava els alts finestrals de la terminal. Vaig resistir-me un moment a alçar la mà, destacar entre la fila de gent que esperava els viatgers, deixant-me amarar per una onada d’estranya tendresa davant el seu aspecte tan profundament banal. I abans que jo fes cap gest, va engrandir els ulls, es va aturar en sec i, com si necessités de la pausa per compondre un somriure, va arquejar els llavis, va fer un inútil gest amb la mà, i es va atansar gairebé saltant cap a mi.

-No t’esperava pas… –em va dir, després de fer-me dos fugissers petons a les galtes, frec de barba mal afaitada, fragància de colònia barata- No et vaig dir ni l’hora que arribava…

-Oh, vaja –vaig fer-,  no sabia que volies arribar d’incògnit

-D’incògnit? –beneïda innocència seva. La cara ara més infantívola, en arrodonir-se havia retrocedit als anys en què l’havia conegut, aquell noiet tan tímid, tants anys enrera…

-Bé, ets tota una estrella, ara, senyor Ovidi Camps.

-Ho dius per la meva feina o perquè encara que no ho sembli sóc un Camps?

Rictus lleument irònic a la boca. Llavis molsuts, conservaven l’acomplexada sensualitat de la joventut. Vaig recordar que era l’única part del seu cos que havia desitjat alguna vegada. Però hi havia alguna altra cosa, a sobre, per sobre. Una nova concisió, una rigidesa que no tenia res a veure amb la moral. Dipòsits d’experiència. Anys i fracassos, i victòries.

-Vinga, tothom en parla, ara, de tu. Productor d’èxit, allà al continent.

-El rumor dels dòlars que espeteguen a l’illa, oi?

Vam riure. Ovidi m’havia fet riure molt mentre fèiem el disc, ara feia nou mesos justos, un embaràs, un embaràs després del part i sense fruit. Sense dringar de monedes, però amb riures, sí, i una mena d’amor per la feina que ell m’havia donat. Un disc tan torturat, valga’m déu, amb tanta autocompassió i autocomplaença, i ell l’havia rescatat i l’havia fet digerible. Encara que el món no es donés per al·ludit. Això no era important.

-En tot cas, no pels que jo t’he fet guanyar –vaig replicar. I em vaig penedir en el moment de dir-ho.

Però ell va fer un comentari despreocupat, alguna cosa com que les vendes anaven fent, que qui sap si no estaríem amb un d’aquells sleepers que algun dia saltarien a la fama.

Vaig mostrar-li el cotxe que m’havia comprat uns mesos enrere. Un caprici una mica estrafolari. Amb les rendes dels Icarians, no cal dir, no pas del meu disc –del  nostre-. Va fer un elogi distret. Mai havia estat gran apassionat dels motors. Ni dels dòlars. Va deixar la maleta amb molta precaució, entaforant-la al maleter massa petit, i vam sortir de l’aeroport. Vaig creuar Morrisfields accelerant a fons, idiotament fent gala del poder de la meva màquina, mentre l’aire ens colpejava amb fúria –duia la capota recollida-. El vaig vigilar de cua d’ull, una llambregada ràpida. No se’l veia preocupat, tampoc relaxat. Estava abstret, lluny, en algun punt dels seus propis records. Vaig aixecar el peu de l’accelerador, ja veia al davant la ciutat, Long Alley, la línia refulgent de Main Street, l’ombra de Flaky Creek a l’esquerra.

Hi havíem tornat. De nou tots dos a la ciutat, després que jo havia vingut i marxat de seguida com uns tres anys abans, després que un trosset d’aquell món que ara tremolava sota les rodes mogudes per un motor ridículament potent s’hagués esquerdat, s’hagués fet miques i s’hagués empassat Ícar i Abril, i una bona part de tots nosaltres.

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s