PEUS DE PLOM

Hell’s Hide

Sonava una alegre música de salsa a la taverna del Ton. Era estrany sentir aquells sons i aquells mots espanyols al reducte dels catalans, però no pas insòlit, especialment des que la Sara Raquel imposava la seva ostentosa presència darrera la barra. El vell Ton havia prohibit determinats autors que ell marginava a l’avern maleït dels botiflers, però la música llatina no la tenia estrictament proscrita.

El Dídac va alçar els ulls aleshores, va resseguir amb una barreja d’ironia i simpatia la rítmica oscil·lació dels opulents malucs de la Sara Raquel, que se’n tornava cap a la barra després de servir-nos una ronda de cerveses, i després va fer un prolongat glop a la seva gerra.

-Us he explicat mai la història del Joe Margarito? –va dir. Era una de les fórmules habituals amb què ens introduïa al món ambigu de la seva inspiració.

-El Joe Martínez, àlies Margarito –va començar, comprovant amb satisfacció que tots li prestàvem atenció-, era un paio enorme que feia negocis bruts allà al Hell’s Hide. Jo aleshores havia trobat feina a un quiosc de vora el port, on venia una mica de tot, i feia passar una mica més de tot de contraban. Ell era el meu recaptador, o sigui, el que es duia la mossegadeta per al paio que controlava allí el mercat negre, un cubà gras anomenat Lionel, que vivia a Morrisfields i… tant se val, anant de dret al Margarito, era un d’aquells individus que, tot i no ser alts, tenen tanta corpulència que es fan respectar només posant-se davant teu i fent que l’aire no circuli al teu voltant. Cridava poderosament l’atenció el seu coll, doble i carnut com el d’un toro, un coll que semblava impossible que cap força humana pogués fer girar, i encara més cridaven l’atenció les ulleres de cul de got que empetitien extremadament els seus ulls, cosa que el feia potser més inquietant, perquè mai podies estar ben segur d’on mirava. Bé, perdó, m’embolicava altre cop. En definitiva, era un paio lacònic i discret, i les nostres converses sempre s’havien limitat a un educat intercanvi de superficialitats mentre ell comptava els bitllets, als lavabos d’un bar d’allí a la vora on fèiem la transacció.

Va fer una pausa, va dur-se una altra vegada la gerra als llavis i gairebé la va buidar.

-Fins que un dia –va continuar. Era la invariable frase que indicava que ja anàvem de pet al nus de la història-, m’apareix amb un ram de flors enorme entre les manasses, i em diu que si li podia fer un favor. Veureu, quan algú com ell et demana un favor, no penses si pots fer-lo, sinó com pots fer-t’ho per fer-lo. Em va demanar que portés el ram de flors, això era tot, a una adreça del barri, a tal carrer, tal pis i a la Sra. Tal. “Digues-li que avui el Joe no pot visitar-la, que ha de sortir de la ciutat i que li envia les flors per felicitar-li el sant”, em va dir. No vaig preguntar res, em va semblar tot plegat una mica sospitós, però m’hi vaig presentar sense perdre un moment. En efecte, al pis que m’havia indicat em va rebre una ancianeta hispana, li vaig etzibar les flors i li vaig transmetre l’encàrrec. “Oh, el meu fillet Joe, quin disgust tan gran deu tenir, de no passar-se ell. Mai no oblida el meu sant, o el meu aniversari, o l’aniversari de bodes o del dia que em vaig quedar viuda… és tan formal  per aquestes coses”, que va dir l’encantadora velleta. “És el seu fill?”, no vaig poder estar-me de preguntar, perquè aquella no me l’esperava. “És el meu gendre, jove, no li ho ha dit? Oh, el Joe és tan bona persona, però és tan reservat…”, em va aclarir. I acte seguit em va convidar a passar i tastar el pastís que havia fet per al seu Joe. Em vaig excusar i resistir, l’ancianeta es veia tan tendra que quasi em va fer pena, però tenia el quiosc tancat i en hores de molta feina. De manera, em vaig dir, que el pinxo del Margarito està casat. Però no entenia res. Per què em menava a mi a veure la sogra, per què no hi anava la seva dona? La veritat és que rebentava de ganes de fer-li aquestes i altres preguntes quan va tornar la setmana següent puntualment a recollir la seva part. Vam anar als lavabos, i abans que jo li passés el sobre, es va posar a pixar. “Li vas donar les flors a la iaia?”, va preguntar. Vaig assentir, vaig dubtar, i finalment vaig gosar afegir: “La seva sogra, oi? Quin bonic detall! “No és la meva sogra”, va respondre, mentre se l’espolsava enèrgicament. Sense rentar-se les mans, me les va allargar per recollir el sobre. Mentre recomptava, em va explicar la seva història. La vella era la mare de la Valentina, una dona que treballava al bordell del seu amic Lionel, el cubà gras. Treballava en la neteja, perquè, segons el Margarito, era massa esquifida per fer de puta, tot i que no era tampoc lletja, segons que em va dir. La Valentina vivia amb sa mare i treballava al bordell, però ella li deia que treballava al torn de nit d’una fàbrica, fins que, ningú no sabia com, es va quedar embarassada. És a dir, es podia saber com, però no de qui. O ningú no ho sabia, en Margarito no, almenys. “Jo mai no li he posat la mà al damunt”, em va assegurar, i no era cosa de no creure-ho. De manera que la Valentina va llogar un piset davant per davant del bordell i li va contar a la vella una història d’una boda ràpida amb un policia o un agent del govern, alguna cosa rara. La Valentina era una noia rara, comptat i debatut. I un dia, esgotades les excuses per no presentar el marit i pare de la futura criatura, va decidir demanar-li al Margarito que l’acompanyés a casa seva i es fes passar pel marit. A partir d’aquell dia, el Margarito va tenir una dona, una sogra, i un projecte de fill, que més tard seria una filla, o sigui tres dones sense cap altre càrrec que unes visites un diumenge de cada mes o dos mesos a la casa de la sogra fictícia. Es va acabar aficionant a la cuina de la iaia, em va dir.

El Dídac va fer una pausa per fer petar els dits i la Sara Raquel li va dur una altra cervesa amb un tremolor excitat del pitram. No perdia detall de la narració, encara que sempre protestava que no havia manera d’entendre el català “cerrado” del Principat d’en Dídac.

-I com coi s’ho va fer l’esquifida per embolicar un paio com aquest en aquella comèdia? –va intervenir el Perutxo, suspicaç.

-Aquí està la gràcia de la cosa –va accedir el Dídac-. Després de desar-se el sobre, el Margarito em va convidar a un glop al bar, i em va preguntar de bones a primeres si jo tenia mare. Bé, li vaig fer el retrat aproximat de la meva vella, i aleshores em va explicar que tenia la seva mare a una residència a Jacksonville, que patia Alzheimer i que feia anys que no el reconeixia. “És terrible això, noi, que els teus vells no et reconeguin”, va fer ell, inopinadament transcendent. “Però més terrible és el que em va passar l’última vegada que la vaig veure”, va continuar. ”Jo li vaig anar a fer el petó de comiat, com sempre, i ella em va agafar la mà, aquesta mateixa mà”, va ensenyar-me la seva manassa dreta. “I, noi, vaig veure en la seva cara l’expressió més esgarrifada… més…com ho diries?”. “Terroritzada?”, vaig proposar. “Això mateix. Terror. Em va refusar la mà amb terror, noi. La meva vella es va adonar que aquella era la mà que… ha fet coses terribles, terrorífiques, noi, t’ho pots ben creure”. I tant que m’ho creia! Havia sentit a dir que havia esbudellat a un negre anomenat Stirry, que havia anat fent-se el valent pel barri i anant-se de la boca més del compte. La veritat és que quan ens vam acomiadar aquell dia, fora del bar, i el vaig veure allunyar-se amb el seu cos de talòs i el cap enfonsat al seu coll de brau, vaig cagar-me una mica pensant que potser es penediria d’haver-me explicat tot allò, i que a la propera vegada que em veiés potser em donaria una bona puntada al cul. Però no hi va haver cap vegada més, el van ficar a la garjola.

-Per l’esbudellament… –vaig fer jo.

-No, què va –va replicar el Dídac-, el van enxampar intentar col·locar gènere robat, unes màquines, no sé si de cosir o d’afaitar, o potser les dues coses. La qüestió és que li van encolomar sis anys de presó. També vaig sentir a dir que no tot el material robat havia aparegut, i que alguns paios poderosos van fer treballar molts comptables a partir d’aleshores, gent com el Lionel i altres col·legues, i també els banquers de Grand Place, tots van repassar amb lupa els comptes del Margarito, i van comprovar que hi havia alguns forats. I també vaig saber que per aquells dies una dona esquifida, una venerable iaia i una nena de pocs anys van prendre un avió a Miami, amb bitllets de primera classe i només d’anada.

En Perutxo va deixar anar un llarg xiulet, que es va remuntar ben alt sobre el nostre silenci, sobre les franques emanacions de la cervesa, entre el càlid compàs d’un mambo “suavecito”.

-I què va ser del Margarito, quan va sortir de l’Hotel reixes? –va fer el mateix Perutxo.

El Dídac va separar les mans tot el que li donaven els braços. Va mirar al sostre, als cairats de fusta corcada i a la imitació de volta catalana.

-Vaig sentir a dir –va sil·labejar, embolcallant-los amb la seva serena mirada indòmita- que el van llançar sota la dàrsena del port, calçat amb unes botes de plom.

Durant uns quants segons va sentir-se només la melodia almivarada que una veu melosa entreteixia amb frases igualment ensucrades.

”Dios dice que la gloria está en el Cielo,

que es de los mortales el consuelo al morir.

Bendito Dios porque al tenerte yo en vida

no necesito ir al cielo tisú.

Alma mía, la gloria eres tú.”

Potser va ser aquella hiperglucèmia a l’ambient el que podria justificar que la Sara Raquel digués:

-Si el van enfonsar de cara al continent, potser és allà sota, sobre els seus peus de plom, vetllant per la Valentina, la seva ”beba” i les dues “mamitas”.

-Collonades! –va bramar el Ton-. Si és així, un fill de puta menys! Llàstima que no ho hagués fet la bòfia abans, i no ens estalviés a tots de pagar-li sis anys de menjar i beure ajagut a l’ombra. I… què coi vol dir això de “cielo tisú”?

La Sara Raquel se’l va mirar amb aquells ulls seus tan negres i rodons. Però va començar una nova descàrrega frenètica de salsa de l’orquestra de Tito Puente, i ella va remenar els malucs, embriagant l’aire que ens infectava a tots amb aquell irresistible ritme que reclamava, si més no, el moviment solidari dels nostres peus amunt i avall, amunt i avall, donants copets compassats al trespol de fusta vella que desprenia, ho puc jurar, la flaire inveterada del mar.

//

//