Grand Place i St. Patrick’s Church
En Chip Tharedus era un paio més aviat baix, prim, de mirada vivaç i gest nerviós, que solia col·laborar com a crític musical amb el diari del Hornet Schlessinger, el Tribune, i que també escrivia habitualment a la revista que editava amb el mateix nom el mateix Hornet, un cop va passar la darrera pàgina al diari. Això devia ser cap al 87, però en Chip ja feia anys que havia marxat de Tavanne, amb el seu aire de hippy irredent, la llarga cabellera flàccida balancejant-se al compàs del seu etern llardós sarró on, es rumorejava, duia records de les mil amants que se li atribuïen. Flocs de cabell, cintes de cap, anells de plata, poemes gargotejats a papers arrugats, pipetes per fumar herba i aquesta mena de coses. Jo li vaig veure remenar més d’un cop el sarró i certament hi havia tota mena d’andròmines que evitaven sempre que trobés la cartera i pogués pagar com afirmava era la seva intenció la consumició que s’havia pres. Però no estic dient amb això que en Chip fos un d’aquells paràsits fastigosos que s’arrapen com una paparra a ànimes càndides per xuclar-les la sang sense pietat. En Chip, simplement, semblava encara una ànima més càndida i pura que qualsevol de les ànimes pures que voltaven per la ciutat en aquells anys de tanta disbauxa i efervescència.
Històries de Tavanne 