QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 2

Grand Place i St. Patrick's Church

Grand Place i St. Patrick’s Church

En Chip Tharedus era un paio més aviat baix, prim, de mirada vivaç i gest nerviós, que solia col·laborar com a crític musical amb el diari del Hornet Schlessinger, el Tribune, i que també escrivia habitualment a la revista que editava amb el mateix nom el mateix Hornet, un cop va passar la darrera pàgina al diari. Això devia ser cap al 87, però en Chip ja feia anys que havia marxat de Tavanne, amb el seu aire de hippy irredent, la llarga cabellera flàccida balancejant-se al compàs del seu etern llardós sarró on, es rumorejava, duia records de les mil amants que se li atribuïen. Flocs de cabell, cintes de cap, anells de plata, poemes gargotejats a papers arrugats, pipetes per fumar herba i aquesta mena de coses. Jo li vaig veure remenar més d’un cop el sarró i certament hi havia tota mena d’andròmines que evitaven sempre que trobés la cartera i pogués pagar com afirmava era la seva intenció la consumició que s’havia pres. Però no estic dient amb això que en Chip fos un d’aquells paràsits fastigosos que s’arrapen com una paparra a ànimes càndides per xuclar-les la sang sense pietat. En Chip, simplement, semblava encara una ànima més càndida i pura que qualsevol de les ànimes pures que voltaven per la ciutat en aquells anys de tanta disbauxa i efervescència.

Continua llegint

Anuncis

QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 1

Flaky Creek

Flaky Creek

1.1. VÍCTOR

Ningú va semblar reparar en l’entrada del Miquel, entre el baf que es condensava com un braç  de boira que s’hagués desprès de la forta pluja que havia cessat a penes feia una hora després de martellejar furiosament tot el dia, i dins el brogit de veus i de fum que emanaven de la compacta massa de cossos que semblaven electritzats, agitats per la mateixa turbulència atmosfèrica de la qual, paradoxalment, pretenien refugiar-se dins la taverna.

Potser tampoc jo vaig fer gaire esment. Potser em limito a reconstruir tot allò que aleshores em va passar desapercebut, enmig d’aquella confusió. Diria, no obstant, que vaig adonar-me que encara anava mullat, o almenys duia els senyals d’haver estat xop, però qui es podia sorprendre de veure algú mullat en un dia com aquell. Tanmateix, hi havia alguna cosa extraordinària en la seva positura, en el seu esguard: una tèrbola i densa consternació que només després vaig comprendre, o potser vaig inventar. Continua llegint

EL SARRÓ

La Milena va entrar, esvalotada, sacsejant el seu cabell deixat anar i sacsejant-nos  tots plegats, tots els que estàvem matant l’estona plàcidament a l’ombra de la taverna. Amb ella, jo diria, va entrar un raig de sol. El duia exactament tibant de l’espatlla esquerra, enganxat com un fil de seda lluent a l’ham del darrer rínxol dels seus embulls.

-Li han donat el Globus al Fèlix Panella! –va exclamar, amb una veu apagada per l’evident sufocació que l’agitava.

-Redéu! –vaig fer jo. Com que estava gandulejant sobre la meva cadira en dues potes, la cadira, no pas jo, vaig estar a pic de fer cap a terra.

-El Globus? Què coi és un globus, un preservatiu? –va fer el Perutxo, sense perdre la calma.

Continua llegint

AQUÍ ES MENJA DE TOT

Tavanne_TavernaCatalana

Confessaré que m’agradava. M’agradava la seva forma descarada de resoldre tots els conflictes, amb el recurs de la seva bellesa i la simpàtica desimboltura de qualsevol gest aparentment impremeditat. M’agradava la franquesa dels seus ulls perillosos. Una franquesa ambigua, com ara tot ell. Com ara els meus sentiments envers ell. De vegades, de nit, encara tanco els ulls i l’evoco, el refaig en la meva ment amb aquella manera seva d’esquivar qualsevol compromís (“M’estimes?”, li vaig dir un cop. “És clar que sí”, va fer ell. “I jo? T’estimo?”. I es va encongir d’espatlles mentre li donava una calada a la cigarreta. “Et quedaràs aquesta nit?, vaig preguntar. “No”, va respondre). El veig així, solitari entre la multitud que érem tots plegats, inundat de la complicada fantasia d’un cervell que no maduraria, innocent, salvatge, astut. El meu Dídac.

Continua llegint