QÜESTIÓ DE VALOR

Corria una brisa freda i serena per la ciutat. Els neons a St. George Square semblaven congelats en un recolliment mandrós i llançaven sobre el mosaic lluent una fantasmal claror entre la qual circulava la gent abans de perdre’s en la fosca de la prematura nit. Hornet Schlessinger  veia aquell espectacle mediocre com un teló de fons estès darrera el gran finestral de la cafeteria on ella s’hi abocava obstinadament, aparentment esguardant la plaça, però potser els magnífics ulls  d‘ametlla es limitaven a la pròpia lluentor salvatge i adormida, una mena d’emanació de la pell immòbil en la fredor de la sala. Unamena de llum quieta de pedra noble tallada en forma d’esfinx immortal. Podia ser una il·lusió, o simplement el contrast amb el dens color negre del vestit, o l’atenuació dels domassos i velluts de la decoració barroca del cafè, on semblava encastada com un trofeu i un ornament més. O podia ser una refracció de la seva vista miop, a través de les ulleres fosques que duia ben calades i que tenien una graduació molt insuficient. De tota manera, portava tota la tarda recorrent els locals dels voltants, i encara que oblidés els gots que havia trascolat i els cigarrets d’herba que certament ja no es recordava d’haver compartit amb algú, ja portava dues copes en la pròpia cafeteria on esperava al Víctor. Podria ser, doncs, un miratge, una evocació de la nit passada a la seva solitària cambra  on havia descrit entre versos de blues nostàlgics la figura de Candice baixant pel bulevard des del barri negre, fins a St. George Square, i allí seient dins d’un cafè qualsevol però sempre el mateix, vora el finestral, els ulls impertèrrits i la boca entrebadada en un rictus sensual, les fermes cames encreuades i el colze ingràvid descansant sobre un genoll desimbolt, inquietant en la seva perfecta indiferència.

Però ella existia de veres ara, quan va aparèixer l’home al seu costat, dipositant un barret negre sobre el vetllador i descobrint uns rulls embullats a la testa menuda i uns ulls espurnejats per guspires malicioses.

L’home, Larry, va saludar-la sense so audible per a Hornet, i ella va respondre “bon soir” clarament, sense moure’s ni mirar-lo, només articulant els llavis mínimament, i era com si el càlid vermell del llapis fluís sense pes a l’aire que l’embolcallava, com una ingràvida columna de mercuri calent.

-Tu saps mirar i no mous l’esc

ampadissa d’indrets i formes que descompartís el teu desig. Tu saps els noms , ni es frissa l’agilitat d’anomenar, feliç.

Hornet va reconèixer els versos que Larry havia deixat anar ara clarament, o potser només havia estat una veu interior clavada al seu cervell atuït per l’alcohol. Eren fragments inconnexos de la Invocació secular de López-Picó.

Tavanne_Fisherman's Drive

Fisherman’s Drive

 

-Quan jo vaig ser Tròtsir –va dir el Víctor-, Candice i jo havíem passejat sense treva per les llises platges de Fisherman’n Drive, quasi quiets i vençuts per la son, nets i polits per la sal, de tant en tant tremolant per la marinada, mentre els gossos furetejaven rastres invisibles, i algun vagabund recollia els papers que l’havien acotxat. Després tornàvem cap a la caseta, on Moe ja ens esperava amb la taula parada sota l’emparrat del pati, i Little Elaine i Vinnie encara estaven fent el ronso entre els llençols.

Allò havia estat fa bastant de temps, però puc veure clarament les blanques i corcades plaques de fustes de pi que assentaven la façana acarada al  mar impetuós, el tronat cartell de Coca-Cola grinyolant al vent i l’aparador d’esborrades lletres gravades que havien anunciat cervesa del Canadà. I puc sentir com si fos ara la rialla de Moe, mentre ens explicava a la nit, recollit i tancat el bar, les seves estades a Mèxic, quan havia recorregut a peu tota la costa est i deis haver-se llevat, no sabia com, prop de Matamoros, encarat a Laguna Madre, a on creia haver deixat la seva sement, algun petit dimoni de pell torrada per la zona de Coahuila, o potser per Zacateca, al Valle del Salado. Es recordava encara del traïdor mescal, i com havia plorat al primer glop, de les dents blanquíssimes de Gabriela mentre ell li explicava les seves històries de repartidor de telegrames a Brooklyn, de les festes de Carnaval a Ciudad Madero, i d’una nit en què escapà de Huachinango , sense saber si havia hagut de matar algú o si el xiulet dels trets havia quedat definitivament enrera, quan va arribar a Ciudad de Mèxico i va anar a l’ambaixada del Canadà a buscar papers necessaris per sortir del país, valenta bajanada, deia ell sacsejant el seu cap blanquinós sobre el poderós coll de brau, aquesta de les fronteres, aquestes absurdes línies sobre el mapa que els homes defensen a trets i bombes, tanta sang vessada per una futilitat que l paisatge indiscriminat i enorme ignora, mut i cec.

De manera que ell havia fet cap a Tavanne, aquest somni sense fronteres, amb la Little Elaine i el seu fill, l’autista i dolç Vinnie, aquelles extraviades criatures que havia arreplegat allí, a les llardoses vores del port, afamats i intrèpids en la seva indefensió absoluta. I havia comprat aquella caseta a la platja, o tal vegada l’havia construït, aquí les seves pròpies versions discrepaven, i presidia aquell estrany món que ens havia acollit també a Candice i a mi, amb les seves pesants botes de muntanya i els tirants esfilagarsats sobre la samarreta de fil. Algunes nits, escollides per ell per alguna raó que no podíem conèixer, ens donava a tots els seus refugiats, com ell deia, les pólvores blanques que segons ell ens sanaven, reconfortaven i ajudaven a expandir les consciències i a resplendir en la unió joiosa dels nostres cors. Ens prevenia dels perills, ens advertia que no en prenguéssim més que de la mà dels veritables iniciats com ell, només així evitaríem que les màgiques substàncies dels alquimistes moderns ens esclavitzessin en lloc d’alliberar-nos.

Potser no estàvem segurs de què era allò de què ens havíem d’alliberar, però ens enteníem millor. Fins i tot Vinnie semblava comunicatiu, i una llum indecisa solcava el seu esguard boirós. A les tardes, quan venia de l’escola, solia buscar la soledat dels feréstecs turons que duien al delta, i sovint no se’l veia fins després de sopar. De vegades veia com enfebrit i vençut per un extrem cansament. Aleshores sa mare l’enllitava en silenci, i junts recitaven una oració, sempre la mateixa, que el vailet havia compost a l’edat de sis anys, quan la Little Elaine el va dur a fer la primera comunió. Havia estat la sensació de la cerimònia, l’infant inaccessible  recitant amb una veu sense tremolors aquells versos divins, sembla que li apuntava una llàgrima al capellà, el mateix que havia estat a punt de negar-li el sagrament i que li hagués negat si no hagués estat per la ferma insistència sense escletxes de l’Elaine, que ens ho explicava ara amb un ferotge orgull a la seva carona salvatge i infantil. He oblidat aquells versos,  però no he oblidat la cara de Vinnie repetint-los a la llum feble de la tauleta de nit que mai no s’apagava quan jeia, fins i tot quan ell fugia d’entre els llençols dut per algun secret impuls que el feia redossar-se al llit de sa mare.

Ella deia que  l’escola li anava bé, que ara es podia captenir millor, que estava més alegre que mai, i que allò era una cosa que devia íntegrament a la caritat i al gran, gran cor de Moe, al qual mai no podria pagar-ho de cap manera. Sovint s’agenollava davant de l’homenàs i li besava amb unció les mans. Moe es deixava fer, perquè sabia que la manera més curta d’acabar amb allò era deixar-la fer, o això o la baldo a xurriacades, i aleshores maleïda  la gràcia, com ell deia entre les seves riallades imponents. Little Elaine no era lletja, solament que era tan menuda i fràgil, fruit d’una infància desnerida i de massa coneixement prematur de la duresa i la impietat humanes, que solies pensar que la xafaries només d’abraçar-la. Però estava bé ara, no es queixava mai, vessava tot el seu amor desesperat envers aquella criatura seva, estranya i potser lliure, tan fràgil com ella potser, o tan resistent com ella, em deia Moe, perquè no era d’aquest món, i això m’ho deia a mi quan la Candice no hi era, perquè solia dir també, amb un aire conspirador i solemne que adoptava quan pronunciava aquelles sentències taxatives tan seves, ella i Vinnie tenien d’alguna manera la mateixa ‘pasta’.

He de dir que sentia, de tant en tant, gelosia de Vinnie, pobre Vinnie, que semblava entendre’s millor que jo amb la parella de setters i amb la Candice. Però sospito que també entenia perfectament la distància inabastable que el separava d’ella. No solament els anys, ni tampoc només la seva incapacitat de comunicar-se amb els altres pel que entenem tots que és una via de comunicació normal, sinó alguna cosa que també pertanyia a la Candice, o a coses tan indesxifrables com els fats. Jo era un adolescent a penes, un gallet banal i presumptuós, i això em salva en part, però si el Vinnie hagués estat capaç d’odiar, ho hagués fet a mi.

-Quant és? –va dir l’home repenjant una gruixuda mà sobre la taula.

Larry va alçar a penes els ulls, o potser només les celles. Es va moure amb indolència i lentitud, i tanmateix un segon després ja havia desaparegut, submergit a les imprecises ombres més enllà de la barra. L’home s’asseia amb un cul gros i ample a la desballestada cadira que Larry havia deixat. En Hornet veia el seu poderós coll desbordant el cenyit coll de la camisa, el pulcre tall de la navalla que delineava els cabells per sota del barret que no s’havia tret. No ho va fer de seguida, potser esperava el preu, o potser el tenia per amagar alguna cosa vergonyosa. Però se li veia l’aplom i l’experiència en el mercadeig. En Hornet el reconeixia fastigosament amo de la situació, i veia el Víctor, ara distant i neutre, callat al seu costat, i encara podia veure a dalt, l’habitació ombrívola, amb llumets bornis, on ella fornia la paròdia de l’amor que era eterna repetició i complicitat de tots ells, d’ell mateix i de Víctor i de Larry i tots els espectadors d’una necessària immolació, una freda cerimònia en la qual ella cridava des de la seva perfecta indiferència el fàstic, el tedi, la definitiva derrota –no la d’ella, sinó la d’ells i la de tot el seu gènere vil-.

-Ah, també tu –deia, veient el bitllet arrugat al puny garratibat del Víctor.

I Víctor imaginava la cortina i la llum bruta d’un fanal de fora il·luminant a penes la cambra, les clapes d’humitat entre les prominents bigues de fusta despintada, el tronat bidet i el rectangle compacte del llit sota l’aranya apagada, la gerra d’aigua sobre la tauleta de vidre esquerdat, i la pera de l’interruptor penjant sobre el capçal. Veia encara el replà de l’escala fosca i el peu d’ella al badall de la porta. Ella entraria ara, en el moment següent, es despullaria amb automatisme savi, i ell no miraria sinó les romboïdals rajoles blanques i negres, tauler d’escacs despullat ara de tots els peons i reis i capitans que hi havien anat avançant amb peus descuidats, elaborant una partida sense sentit ni potser final.

Ell escrivia ara sota la llum feble de la seva pròpia habitació, una cambreta estreta i humida a es golfes de Flaky Creek que havia llogat temps enrera i que ja no podia pagar si no robava al seu pare, cosa cada cop més difícil per més freqüent. Ella dansava davant els seus ulls extenuats, flotant com un fantàstic aerograma ple d’anhels i confusions. Sabia, feia molt de temps d’altra banda, que res no és igual al que hom imagina, o que, millor, sempre hom imagina el que els altres no són disposats a imaginar. En la tangència dels encontres la mort venç la vida, la reserva al lliurament, el desamor a l’amor, la cautela a l’audàcia. En la vasta mar de la incomunicació les passions són teatrins de canibalismes, exofàgies i intercanvis sadomasoquistes podrits per la psicoanàlisi.

En Hornet volia publicar alguns, o millor tots, dels escrits fragmentaris, inconnexos, arbitraris, que sorgien d’aquelles bacanals privades de verborrea autocompassiva, com ell lúcidament descrivia a tot aquell informe enfilall de papers que morien en qualsevol cau de brossa després d’haver fet niu un temps indeterminat a les butxaques de la seva atrotinada jaqueta canadenca, un record i vestigi del seu temps a casa de Moe Lanuit.

-Deixa’m veure això –deia Hornet, mentre ell engrapava un paper ple de gargots i el feia bocins rabiosament-, deixa’m que ho llegeixi almenys…

-Això no és literatura –refusava ell.

-Doncs el que sigui, almenys té llenguatge, oi?

-Té cops directes a l’estómac, vòmits amargs, ovulacions, fecundacions, mitosis i engendres que creixen com les ungles del peus, iguals de rebecs, inútils i inexorables.

-Un material ideal per al número que estic preparant per a la revista …

I el Víctor acabava d’estripar el paper, i el llençava al terra, mentre el Ton els maleïa tots dos, colla de dròpols degenerats, però no es feia mala sang, els renyava, i deixava que continuessin delirant a la seva taverna, i després se n’anaven tots dos sostenint amb implacable elegància la verticalitat, a l’East End, entre el metòdic col·lapse del trànsit, llenegant mandrosament fins a St. George Square, a la cataracta de llum erràtica dels cafès, i allí s’instal·laven en el seu setge fraternal.

Ella venia amb la nit que lentament condensava el baf sobre els terrats, entre els darrers oblics raigs del sol fred del crepuscle, seia a la taula prop del finestral i reposava allí els negres del vestit i del cabell salvatge, els càlids vermells dels llavis, els nacres pàl·lids de la pell de la cara fulgurant.

Vinnie, després de tot, era capaç d’entendre. Un dia ens va veure sorgir de la boira amb aquells ulls seus, mansos, aparentment abstrets, i nosaltres teníem les motxilles preparades, arrecerades al rafal del darrera de la caseta, i Moe ens donava els últims consells. Havíem passejat per darrera vegada per la platja, llançat els últims còdols al mirall de l’oceà pacífic, imitat per darrer cop els xiscles enigmàtics de les gavines. La carretera era accidentada i tranquil·la, i vèiem encara la blanca taca de la faldilla de Little Elaine voleiar com un ocell captiu a l’aire fresc i plàcid de novembre. Al cel sense núvols, vam veure la grua verda i vermella que Moe havia construït aquell estiu i que Vinnie havia hissat una sola vegada fins aquell dia. Volava serenament, enlairant-se com si un mà ferma de dibuixant competent tracés la línia de la seva progressió sobre el cel oriental. Candice va començar a caminar d’esquena, assistint muda, amb aquell aire de concentració indolent, al callat espectacle del fràgil aparell remuntant l’horitzó. Jo la premia del braç, tement que ensopegués en el desigual asfalt de la carretera.

-Hi ha un missatge –va dir aleshores, al cim del turonet des d’on vèiem perfectament la caseta, l’hortet de l’Elaine i el pati amb la parra ja nua.

Vaig fitar la grua, endevinant el fil entre les quatre o cinc papallones de paper de seda que el noi havia ell mateix enganxat. El sol tenyia l’est d’una claror encara subtil, i espetegava al cos tendre de l’estel avivant els colors vermells i verds que vibraven en el vent cada cop més fort que impulsaven la grua cada cop més amunt.

-Diu que ens estima –va fer ella, interpretant els indesxifrables codis, qualssevol que fossin els que l’unien a Vinnie, l’invisible Vinnie que aferrava el cordill que a poc a poc es tornava més invisible alhora.

Però quina classe d’amor sentia aquella criatura estranya i isolada, aquella ment impenetrable i aquell cor insondable? Quins sentiments poblaven el secret de la seva interior, això jo no ho sabia.

Una tarda, ja a la ciutat, Candice em va dir que jo havia ferit Vinnie, que no havia comprès res del que m’havia intentat dir i explicar. Jo vaig encongir les espatlles, vaig contestar que era inevitable, que ningú no podria mai entendre’l, i que en tot cas ell no ho necessitava. Però aleshores ella va dir que tampoc a ella no podria mai entendre-la. A la nit no hi era a casa. No va deixar més que un parell de llibres, el desproporcionat barret de fil amb clavells falsos, i un llapis de llavis vermell oblidat a l’armariet del bany.

Vaig esgotar-lo escrivint sobre el mirall de l’armariet el seu nom, fins que tot era una taca vermella on les lletres ja no es podien reconèixer.

A la saleta, sobre l’atrotinat sofà que jo havia comprat i carregat aquell hivern des dels encants, les fulles fines i vastes del Tribune es desplegaven com sinistres ales d’un ocell exànime. Hi havia una notícia al requadre inferior dret de la tercera pàgina. Un jove havia aparegut ofegat a Fisherman’s Drive. La nota, breu i concisa, citava sa mare i el propietari d’un berenador de la platja que havia recollit l’infortunat i la desconsolada etcètera.

Vaig conduir el camió fins a Fisherman’s Drive. Havien instal·lat a Vinnie a l’habitació de Moe, que estava a la planta inferior i era més àmplia. Tenia el mateix aire beatífic i absent que havia tingut en vida. “Ara ja ningú no podrà destorbar-lo”, va xiuxiuejar Moe. Havia envellit deu anys de cop. Little Elaine s’aferrava com un insecte quitinós i abnegat al taüt, sense plorar i sense moure més que els llavis que repetien obsessivament la pregària que havia inventat el seu fill.

-I la Candice, no ha vingut? –vaig preguntar.

Moe va moure els ulls, com un foll.

-Candice? Oh, ella el comprenia, ella no necessita…

Moe tenia aquella exaltada lucidesa dels desesperats, dels que pateixen, dels instants crítics i sense sortida. De manera que vaig endinsar bé els punys a les butxaques i vaig sortir a fora, sota la feble primera imatge de la lluna, esboirat pel cafè amarg i per les llàgrimes no vessades. Tenia tota la seva salabror i agror a la gola.

Víctor va mostrar-li la pistola, brillant i dura a la llum erta del lavabo. Hornet Schlessinger tenia la bragueta oberta i li penjava un fil de saliva dels llavis ressecs. Víctor tenia els ulls espurnejants i la pistola del quatre i mig comprada al comptat als magatzems de Grand Place tenia una presència quasi inofensiva a la sordidesa de l’opressiva estança. Havien llogat aquell matí una còpia del Taxi driver de Martin Scorsese i se l’havien empassada a la tarda, repetint un i altre cop la terrible escena en què De Niro esdevé un justicier embogit. De perfil, el Víctor evocava De Niro, netejant amb dues escopinades el canó de l’arma,  això li semblava al Hornet, que s’havia tret les ulleres fosques i feia ganyes amb els ulls per precisar les imatges bromoses.

Al local no hi havia gairebé ningú, tret de l’avorrit barman i un parell de jovenets negres que feien petar i parpellejar la màquina de jocs. Ella va entrar a penes havien enllestit les dues cerveses, sola, vestida de seda negra com sempre, i va ocupar el lloc de costum.

I el Víctor va veure la cortina i la llum bruta d’un fanal de fora il·luminant a penes la cambra, les clapes d’humitat entre les prominents bigues de fusta despintada, el tronat bidet i el rectangle compacte del llit sota l’aranya apagada, la gerra d’aigua sobre la tauleta de vidre esquerdat, i la pera de l’interruptor penjant sobre el capçal. Veia encara el replà de l’escala fosca i el peu d’ella al badall de la porta, que aguantava encara l’instant d’entrar a l’habitació mentre esperava l’ascens lent i vacil·lant d’en Hornet per l’escala mal il·luminada.

-Parlem, parlem –deia, borratxo, panteixant, el Hornet.

-Està bé, parlem –va fer ella, que només s’havia desprès d’un guant, una peça anacrònica que jeia impàvida sobre la mentidera llisor del cobrellit.

-Comprem xampany –va proposar en Hornet.

-Comprem, comprem! –va corejar el Víctor.

Van acordar sortir tots tres. Larry era a baix, estintolat a la llinda de la porta amb una cigarreta cremant entre els seus dits fins, i una bufanda blanca al voltant del coll i sobre l’abric creuat.

-Però no, anem al meu apartament –va proposar amb una autoritat que no admetia rèplica.

El Víctor premia la pistola a la butxaca de la canadenca, tan fort i tan persistentment que ja quasi havia oblidat el seu tacte metàl·lic i fred. Caminaven tots quatre, ara tornaven a l’East End, van creuar Madison Alley i van fer cap a Main Street. El trànsit era encara prou dens en aquella alçada de la nit, els vianants es cenyien a les façanes de les cases per protegir-se del vent i emparar-se en la llum diàfana dels aparadors i els raigs refulgents dels cartells lluminosos, tot llegint indicadors de preus i llambregant objectes, maniquins, decorats fantàstics i inabastables darrera els vidres nets.

També l’apartament de Larry era clar, espaiós i dotat d’aquell aire de seguretat, de confiança no solament en el propi destí i en el lloc ocupat a la vida, sinó també en el dels altres. Un cop Larry va obrir tots els llums, es va revelar el mobiliari abundant que no enfarfegava la gran sala, i que deixava quasi del tot lliure un ampli espai central que donava a un gran finestral que partia tot el mur i, a través d’ell, a una gran terrassa que abocava a Main Street.

Hornet va distingir un piano de cua enorme a un racó de la sala, va fer-hi cap i va improvisar unes notes d’un concert de Schumann .

-Trobo que Schumann és massa exaltat, prefereixo Mozart i els barrocs, tots aquells paràsits de prínceps i corts que no creien en cap glòria més enllà de la seva condició de simples i honestos servents –deia Larry, mentre servia el xampany de l’ampolla que acabava d’obrir.

El Víctor va acceptar la copa mentre ullava la noia que anava a seure a un racó de la sala, lluny d’ells.

-Mozart? Un talent diví sobre una supèrbia humana insofrible! –va fer.

-Ep!, però treu-te el gec, home! –va fer el Larry.

-Estic bé. Em cau bé Mozart, després de tot, però ell i Schumann eren igualment un parell de desventurats nens de pit.

Larry reia,  navegava com un patró de vaixell entre tots ells o viatjava cap al mostrador del moble bar amb gelera d’on extreia encara una altra ampolla de xampany. Ella no bevia,. Larry va deixar l’ampolla i va manipular una paperina, la va buidar sobre una cullera neta i desinfectada, va  apropar la flama de l’encenedor, va exhibir una agulla i després va subjectar una goma al blanc de nacre puntejat per mínimes cicatrius vermelles del braç d’ella. Ho va fer tot amb eficàcia i delicadesa, quasi amorosament. Aleshores la noia va llevar-se i va sortir cap a la terrassa, amb passes lentes però fermes, mentre l’altre ho recollia tot endreçadament.

El Víctor la va seguir a fora, deixant els altres colpejar sense traça el piano. S’havia estirat a una gandula i semblava tremolar com si la marinada que travessava la seva roba fina de seda fos un persistent onatge i ella un mascaró de proa, inconscient i impertorbable. Els ulls d’ametlla d’ella tenien ara una ombra de repòs que ignorava la resta, la vasta sala i els tres homes, fins i tot la fosca volta del cel que semblava fitar sense veure.

-Candice… –va fer ell.

-El meu nom és Candy –va dir ella.

Es va atansar a la barana, va descobrir el mirador privilegiat sobre l’extensa i esvalotada avinguda que brunzia apagadament sis pisos per sota, cap als límits ribetejats de puntetes de llum de Best Side Road i, de l’altra banda, cap a la plaça de Lafayette que s’endevinava obrint-se vers el mar adormit i el port atrafegat que la distància feia pacífic i somnolent.

-Has oblidat el meu nom? –va fer ell, sense girar-se a mirar-la, parlant al buit misteriosament tangible on sabia que hi era ella.

-No tinc memòria de res. Ens hem conegut abans? –va fer la veu des de l’espai a la seva esquena. Tenia una veu profunda, una veu que li era desconeguda, ben modulada però estranyament amarga, èbria però inquietantment despullada de les fluctuacions de l’embriaguesa.

-Has oblidat Vinnie?

Ella no va respondre. La seva cara buscava algun punt llunyà per sobre del perfil vagarós de la ciutat, el mateix gest inflexible amb què la Candice mirava el vol perdut d’una grua sobre Fisherman’s Drive.

-Te’n recordes de Vinnie? –va insistir.

Ella va moure el cap molt lleument. Era com si hagués descartat una imatge, o més aviat hagués renunciat a recuperar-la d’algun indret del seu cervell.

-Per què vius aquesta vida?

-N’hi ha d’altres?

-Quin gust té l’opi?

-Quin gust té la sang que et corre per les venes?

-D’on vens?

-Ja ho has vist, d’un forat, de qualsevol lloc.

-I, naturalment, mai no has estat a Fisherman’s Drive.

Larry cantava un tango mentre Hornet l’acompanyava amb maldestres acords al piano. Candy va callar, ara la va mirar i no podia veure els seus ulls al contrallum de la sala rabiosament il·luminada.

-Jo vaig matar Vinnie, oi? –va cridar ell, desesperadament.

Veia un munt de folis escampats sobre el batibull de l’escriptori enfarfegat  de la seva habitació de Flaky Creek, una ploma amb taques de sang, línies que morien també elles sense soroll ni plors.

De sobte Larry el prenia per les solapes de la canadenca i insistia que se la  tragués.

-Estàs suant, noi –feia, deferent, mentre ell es resistia ineficaçment.

Aleshores alguna cosa saltà i colpejà amb sorda pesantor el trespol de la terrassa. L’objecte, massís i lluent, va lliscar sobre les polides rajoles i va córrer cap a la barana, es va aturar un moment, va girar sobre un eix invisible, l’indistingible peu de la barana, i va passar per sota. El Víctor s’hi va abalançar tot d’una, encara a temps de veure la pistola caient a plom sobre l’avinguda. Va mirar d’escoltar tement sentir algun espetec, però el va sobresaltar el braç de Larry repenjant-se sobre la seva espatlla.

-Alguna cosa de valor? –va preguntar l’altre, abocant-se ell i tot cap a la vorera que es veia perfectament deserta i neta.

Ell va esperar un moment, inspirant amb força i deliberació l’aire que s’esmunyia entre la seva jaqueta oberta.

-No, gens de valor –va respondre.

//

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s