QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 2

Grand Place i St. Patrick's Church

Grand Place i St. Patrick’s Church

En Chip Tharedus era un paio més aviat baix, prim, de mirada vivaç i gest nerviós, que solia col·laborar com a crític musical amb el diari del Hornet Schlessinger, el Tribune, i que també escrivia habitualment a la revista que editava amb el mateix nom el mateix Hornet, un cop va passar la darrera pàgina al diari. Això devia ser cap al 87, però en Chip ja feia anys que havia marxat de Tavanne, amb el seu aire de hippy irredent, la llarga cabellera flàccida balancejant-se al compàs del seu etern llardós sarró on, es rumorejava, duia records de les mil amants que se li atribuïen. Flocs de cabell, cintes de cap, anells de plata, poemes gargotejats a papers arrugats, pipetes per fumar herba i aquesta mena de coses. Jo li vaig veure remenar més d’un cop el sarró i certament hi havia tota mena d’andròmines que evitaven sempre que trobés la cartera i pogués pagar com afirmava era la seva intenció la consumició que s’havia pres. Però no estic dient amb això que en Chip fos un d’aquells paràsits fastigosos que s’arrapen com una paparra a ànimes càndides per xuclar-les la sang sense pietat. En Chip, simplement, semblava encara una ànima més càndida i pura que qualsevol de les ànimes pures que voltaven per la ciutat en aquells anys de tanta disbauxa i efervescència.

Continua llegint

Anuncis

QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 1

Flaky Creek

Flaky Creek

1.1. VÍCTOR

Ningú va semblar reparar en l’entrada del Miquel, entre el baf que es condensava com un braç  de boira que s’hagués desprès de la forta pluja que havia cessat a penes feia una hora després de martellejar furiosament tot el dia, i dins el brogit de veus i de fum que emanaven de la compacta massa de cossos que semblaven electritzats, agitats per la mateixa turbulència atmosfèrica de la qual, paradoxalment, pretenien refugiar-se dins la taverna.

Potser tampoc jo vaig fer gaire esment. Potser em limito a reconstruir tot allò que aleshores em va passar desapercebut, enmig d’aquella confusió. Diria, no obstant, que vaig adonar-me que encara anava mullat, o almenys duia els senyals d’haver estat xop, però qui es podia sorprendre de veure algú mullat en un dia com aquell. Tanmateix, hi havia alguna cosa extraordinària en la seva positura, en el seu esguard: una tèrbola i densa consternació que només després vaig comprendre, o potser vaig inventar. Continua llegint

LA LLEGENDA DEL PORNO CATALÀ

Carrer de Baudelaire

Carrer de Baudelaire

Miràvem cap al carrer de Baudelaire, el trànsit parsimoniós, gairebé mandrós, que baixava des de Glad  Side Road, els vianants que es creuaven, baixant uns, pujant els altres des de l’avinguda de Victor Hugo, el límit ampli on es podia considerar que començava el barri dels poetes, un quadrat quasi perfecte que s’estenia fins a Glad Side Road a l’est, Oaks Boulevard al nord i el Shining Boulevard al sud. Un barri que havia estat un atapeït eixam de casetes reticulades al voltant de foscos patis comunitaris, i que en bona part encara resistia a l’especulació urbanística que s’anava estenent des de tot el barri francès. El carrer de Baudelaire, de fet, mantenia aquella singular estructura, com una llança rovellada defensada pel bastió del palauet d’aire modernista que ocupava el Casal Català, just a la cantonada amb Victor Hugo.

Els catalans havíem trobat en aquell espai, en les quatre o cinc illes que envoltaven la part alta del carrer de Baudelaire, el nostre barri, on senties amb facilitat creuar-se els holes i els bondies, i els cassumdena. I teníem la taverna del Ton, amb aquell treballat aspecte de reposada prosàpia, que entre tots havíem anat fingint i que havia acabat impregnant al local amb una versemblant pàtina nobiliària.

Continua llegint