QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 1

Flaky Creek

Flaky Creek

1.1. VÍCTOR

Ningú va semblar reparar en l’entrada del Miquel, entre el baf que es condensava com un braç  de boira que s’hagués desprès de la forta pluja que havia cessat a penes feia una hora després de martellejar furiosament tot el dia, i dins el brogit de veus i de fum que emanaven de la compacta massa de cossos que semblaven electritzats, agitats per la mateixa turbulència atmosfèrica de la qual, paradoxalment, pretenien refugiar-se dins la taverna.

Potser tampoc jo vaig fer gaire esment. Potser em limito a reconstruir tot allò que aleshores em va passar desapercebut, enmig d’aquella confusió. Diria, no obstant, que vaig adonar-me que encara anava mullat, o almenys duia els senyals d’haver estat xop, però qui es podia sorprendre de veure algú mullat en un dia com aquell. Tanmateix, hi havia alguna cosa extraordinària en la seva positura, en el seu esguard: una tèrbola i densa consternació que només després vaig comprendre, o potser vaig inventar. Continua llegint

Anuncis

LA PRESÈNCIA

Durant tota la nit la imatge, muda i obsessiva, l’havia estat perseguint, sense que trobés la manera de descarregar-la entre tanta xerrameca i cridòria. Ara era ja molt tard, el local era ple de fum, la majoria dels nois havien marxat. Al seu voltant, més o menys aplegats a la mateixa taula, ja només tenia el Lester i el Dídac.

-Escolteu-me –va dir aleshores-. Tinc la imatge. Hi ha una llum molt precisa i directa que forma un cercle esgrogueït  sobre una taula coberta amb un hule. A sobre hi ha un bocí de pa, potser mig llonguet, i un got de vi. Puc veure que es tracta d’un vi claret, i el got és més blanc que no transparent. El pa i el vi envolten un plat pla on hi ha un bistec. El bistec no fumeja, té un ganivet a la vora. El que fumeja és alguna cosa a la part de fora del cercle de llum, però d’això parlaré després. En primer pla, d’esquena o quasi de perfil, hi ha un home. Veiem bé el seu braç esquerre que avança cap al got. El braç està descobert fins a ran del colze per la camisa arremangada. A penes li veiem la cara, ja se situa fora de la llum nítida, però és allà, a l’altra regió de difosa penombra, davant de la taula, on centro l’esforç de la visió. Endevinem que el que fumeja és a la cuina, una peça de dos o tres fogons que podem entrellucar en l’escassa claror. Continua llegint

AQUÍ ES MENJA DE TOT

Tavanne_TavernaCatalana

Confessaré que m’agradava. M’agradava la seva forma descarada de resoldre tots els conflictes, amb el recurs de la seva bellesa i la simpàtica desimboltura de qualsevol gest aparentment impremeditat. M’agradava la franquesa dels seus ulls perillosos. Una franquesa ambigua, com ara tot ell. Com ara els meus sentiments envers ell. De vegades, de nit, encara tanco els ulls i l’evoco, el refaig en la meva ment amb aquella manera seva d’esquivar qualsevol compromís (“M’estimes?”, li vaig dir un cop. “És clar que sí”, va fer ell. “I jo? T’estimo?”. I es va encongir d’espatlles mentre li donava una calada a la cigarreta. “Et quedaràs aquesta nit?, vaig preguntar. “No”, va respondre). El veig així, solitari entre la multitud que érem tots plegats, inundat de la complicada fantasia d’un cervell que no maduraria, innocent, salvatge, astut. El meu Dídac.

Continua llegint