QUATRE FUNERALS (I QUASI UN CASAMENT) 2

Grand Place i St. Patrick's Church

Grand Place i St. Patrick’s Church

En Chip Tharedus era un paio més aviat baix, prim, de mirada vivaç i gest nerviós, que solia col·laborar com a crític musical amb el diari del Hornet Schlessinger, el Tribune, i que també escrivia habitualment a la revista que editava amb el mateix nom el mateix Hornet, un cop va passar la darrera pàgina al diari. Això devia ser cap al 87, però en Chip ja feia anys que havia marxat de Tavanne, amb el seu aire de hippy irredent, la llarga cabellera flàccida balancejant-se al compàs del seu etern llardós sarró on, es rumorejava, duia records de les mil amants que se li atribuïen. Flocs de cabell, cintes de cap, anells de plata, poemes gargotejats a papers arrugats, pipetes per fumar herba i aquesta mena de coses. Jo li vaig veure remenar més d’un cop el sarró i certament hi havia tota mena d’andròmines que evitaven sempre que trobés la cartera i pogués pagar com afirmava era la seva intenció la consumició que s’havia pres. Però no estic dient amb això que en Chip fos un d’aquells paràsits fastigosos que s’arrapen com una paparra a ànimes càndides per xuclar-les la sang sense pietat. En Chip, simplement, semblava encara una ànima més càndida i pura que qualsevol de les ànimes pures que voltaven per la ciutat en aquells anys de tanta disbauxa i efervescència.

No era nascut a l’illa, era californià, i va aterrar per allí com tants altres, com tants de nosaltres, acabats els setanta i tota la seva ressaca de la gran festa que havien estat els seixanta arreu del món. Hi havia un desig de ressuscitar i tornar  a bastir somnis, si no d’una nova humanitat, sí d’una nova celebració i un nou impuls. Havien aparegut els punks i es parlava de new wave, i els paios com el Chip Tharedus jugaven també a reinventar-se des dels ja llunyans dies en què havien pujat al tren del poder de les flors. El cert és que escrivia molt bé, i encara tinc desades en alguna part les crítiques que va publicar al Tribune del Joe’s Garage de Frank Zappa, del  The Wall dels Pink Floyd i del The river del Bruce Springsteen. Jo no els vaig conèixer en directe, els articles, havien estat publicats uns mesos abans que jo arribés per allí, però els vaig trobar grollerament retallats en algun racó de la redacció, en aquell cau atapeït i caòtic,  on el Hornet operava diàriament el miracle d’editar un diari.  En Chip s’hi passava de tant en tant, no tenia cap taula reservada, però solia ocupar-ne alguna i fer anar una màquina d’escriure per compondre d’una correguda i sense a penes correccions  aquells sòlids exercicis d’hermenèutica amb què cobria les seves columnes a la pàgina de cultura, una pàgina que, sovint, es desbordava i multiplicava fins cobrir ben bé la meitat del diari. Allò va ser més estable i organitzat amb la versió setmanal del Tribune -més tard d’aparició una mica indefinida, tot i conservar impertèrrit el nom de Tribune of the Week-. La secció de cultura era en realitat la revista sencera, i rara vegada es podia trobar res que no encaixés en aquella definició -certament volàtil i imprecisa, i més en boca del Hornet-. Aleshores, en efecte, en Chip ja no brandava per l’illa, però això no era motiu per no publicar-lo. Sé que erràticament i sense cap tipus de sistemàtica, es rebien crítiques i comentaris d’ell en sobres enormes facturats des d’indrets variats que abarcaven alguns continents també variats. Cada cop més esporàdics, potser, i cada cop també -això ja és la meva opinió- més críptics i foscos. Particularment, el Chip no havia estat mai precisament un entusiasta d’allò que van anomenar new wave, però decididament era un adversari aferrisat del que ell considerava degeneracions d’aquell moviment, aquell pop electrònic del qual abominava obertament, i considerava fatigós tot el que considerava pura inèrcia dels antics dinosaures del rock. Crec que cap a finals dels 80 es va reanimar amb l’aparició del grunge, aquell dens rock que recuperava el gust per la distorsió i la virulència dels riff de guitarra, i que ell considerava la sang vital de la música.

Se’l va veure reaparèixer en aquells dies per Tavanne, encara que costava de reconèixer-lo. No és que hagués canviat tant. No s’havia engreixat, si de cas el veiés més magre i -potser per això- més moreno i amb la mirada més elèctrica i neguitosa, però de la cabellera llarga que havia causat més d’un trasbals en cors femenins no quedava ja ni rastre. Duia el cabell tallat curt sota una perfecta línia sinusoidal que dibuixava una calba absoluta i rotunda. També la seva barba, abans negra i esponerosa, havia canviat, assuavint subtilment la seva fesomia en fer-se més curta i aclarir-se-li el color. Tret d’això, el podies veure vestit com aquells anys, com si encara just ahir hagués estat passejant-se per Woodstock i clamant contra la guerra del Vietnam.

Va ser així que es va deixar caure un matí de febrer per la redacció de la revista, on confiava trobar el Hornet. Realment, si hi podies entrar, és que el Hornet hi era. Només ell tenia clau i només ell obria la redacció, a menys que s’hagués oblidat de tancar-la alguna matinada de les moltes que se li feien les tantes esmicolant articles i barrinant projectes en el residual espai emmarcat per ronyosos paravents que denominava pomposament el seu despatx. Allò passava de tant en tant, el fet d’oblidar passar el pany, i li va costar més d’un disgust, com el dia que es va trobar que li havien netejat a consciència les taules i no havien oblidat dur-se el Mac nou de trinca que s’havia comprat en una temptativa de rejovenir la seva tecnologia. És clar que s’hi va conformar ràpid, es va encongir d’espatlles i va dir: “Millor, de totes maneres no hagués mai après a fer anar aquell fòtil”. Però el més normal és que la redacció estigués tancada i que els col·laboradors ocasionals -o sigui, tots- no poguessin saber exactament a quina hora podrien entrar i fer servir eventualment les màquines d’escriure i el paper d’oficina, de manera que tothom s’havia habituat a treballar a domicili i deixar-se caure a les tardes, si podia ser ja de nit, per assegurar-se que trobarien allí el director.

En Chip no era d’aquells, és clar. Es va passar per allí un matí i, de fet, el Hornet se’l va trobar al replà de la desena planta, assegut confortablement a un esglaó del tram de l’escala que pujava a l’onzena.

-Era pels volts del migdia, i hi havia anat només per comprovar si hi havia nous despatxos d’agència sobre la notícia del dia, i allí estava ell. Li vaig dir , “Ei, Chip, portes gaire aquí?”. Es va llevar tranquil·lament i em va dir que potser un parell d’hores, però no semblava gens ni mica amoïnat.

Això m’ho explicava uns dies després. Havíem quedat a un bar, a St. George Square, i m’havia començat a explicar la història. La notícia del dia, del dia del qual em parlava, era la mort de dos dels components dels Icarians, el llegendari grup de rock de Tavanne. Una notícia que havia corregut com la pólvora des que s’havia fet circular, curiosament o tristament arribant des del continent. Però havien mort a la mateixa illa, a la carretera de Gascoigne. El cotxe que ocupaven tres d’ells havia xocat frontalment contra una màquina excavadora el capvespre anterior, i havien mort el conductor i la persona que anava al seu costat, i el tercer ocupant havia quedat ferit greu. Es tractava del líder principal, aparentment el conductor, la cantant i l’altre guitarrista. Ícar, el líder, el carismàtic cantant, guitarrista i compositor principal, i Abril, eren els morts. Era evident que allò era una notícia com per donar la volta al món, i de fet ja ho estava fent.  Musicalment era una notícia rellevant, tot i que portaven anys en semioblit, i a l’illa era també una notícia de gran ressò social. No solament per la popularitat de cadascun dels membres del grup, principalment de la parella que justament havia mort, sinó també perquè Ícar era membre del clan dels Camps, la família més influent de la colònia catalana i una de les més poderoses de l’illa. Certament, no era un Camps de línia principal. Es deia Capdevila, i, segons em va aclarir aquella tarda el Hornet, era fill d’una cosina de l’Ernest Camps, el patriarca actual del clan i pare de l’Ovidi Camps, un altre dels Icarians, si bé no exactament un dels músics, sinó representant, agent o productor, o totes tres coses alhora.

Els Camps, aquells Kennedy locals, tenien la seva pàgina negra ja prou nodrida fins aleshores. Horaci Camps, germà de l’Ernest Camps, s’havia suïcidat a principis dels setanta, i ja abans, cap a mitjan dels cinquanta, havien mort tràgicament en un accident de navegació el  primer fill de l’Ernest Camps, un nen d’a penes set anys, amb una cosina seva adolescent. A això calia afegir algunes llegendes també negres sobre el caràcter inestable d’alguns altres elements del clan, entre ells la mateixa mare de l’Ícar, mare soltera que d’una forma prou insòlita a la seva època, just a 1950, no havia volgut amagar tal condició.

Tot plegat feia evident que la notícia del desgraciat accident fos potser més pròpia de les pàgines de societat que no de les estrictament culturals. Llevat que en Hornet, feia anys alliberat de la pressió d’omplir pàgines d’un diari amb les notícies i tractaments de notícies que se suposava esperaven els seus lectors, segurament pensava que l’enfocament estrictament cultural era prou i massa per a la seva revista.

Cosa que no semblava compartir el Chip, per a sorpresa seva.

-La primera sorpresa -va continuar el Hornet, allà a la terrassa de la plaça de St. George-, va ser que em vingués a vendre un article, cosa que mai, mai de la vida, ha fet en la seva punyetera vida de pòtol místic. I la segona, que insistís a fer allò que va dir un apropament al perfil social del grup.

En aquells anys en què el Chip exercia regularment de crític musical del diari, i que eren els anys de l’auge dels Icarians arreu del món, se li va atribuir, entre les seves conquestes, la de la dona supervivent del grup, la Marianne Bernardeau, aquella etèria, distant i impol·luta deessa que presidia des de l’olimp dels seus teclats  els temes més planejadors del grup, o que cantava els seus propis temes amb una veu insòlitament greu, quasi ronca. L’havia tornat a veure uns dies enrera, just el dia abans del doble funeral. Jo havia anat a l’aeroport, a recollir l’Elisabet, que retornava d’una de les seves cícliques anades a Barcelona.

-I just a l’aeroport em trobo un petit revolt de periodistes i em veig aquell esparver del Sammy De Lay fent l’aligot amb tots ells -li vaig explicar jo al meu torn al Hornet-, i diviso aleshores la quasi albina cabellera de la Marianne avançant entre  aquella modesta multitud que s’anava poblant d’altres badocs, del braç d’algú que després vaig saber que era el mateix Ovidi Camps, i amb tant d’enrenou ja quasi havia oblidat el motiu pel qual jo era allí, fins que algú em sacsa brutalment el braç i em giro empipada pensant que és el plasta del Sammy, i és l’Elisabet que tot rient em diu que pari de fer la tafanera i li presti un moment d’atenció, quan justament és ella que distreu aquells ullassos liles i crida, “Però guaita qui és allí, si és el Chip Tharedus!”. I jo em giro altre cop cap a l’agitat patoll i en efecte veig la llustrosa calba del Chip movent-se com un voltor més.

No sé si el Chip havia dut algun record de l’Elisabet al seu brut sarró, però segur que sí que ella va passar pel seu llit, o ell pel d’ella millor dit. Eren altres temps, és clar, i tot i que ella tenia ja aquesta privilegiada planta que conserva, de fet com el Chip, poc tenia a veure la seva diguem ideologia indumentària i vital amb la d’ell. Tanmateix, no els feies precisament estranys, potser per aquella identitat comuna en la severitat d’un cos magre i en la riolera brillantor de l’esguard. És clar que hi ha coses que no poden perdurar, i veient-los junts sabies que aquella era una d’elles. Si és que el Chip i l’Elisabet podien tenir una parella mínimament estable, cap dels dos ho seria de l’altre, vaja.

-De manera que s’atansa com una lleona i l’engrapa amb tanta violència com ha emprat amb mi -vaig continuar explicant-li al Hornet-. I el Chip que ens mira, al principi desconcertat, fins i tot alarmat, i després ens reconeix, la reconeix potser més pròpiament, i fa un somriure d’aquells que semblen evocar el Chip que et matava amb una ganyota a penes visible, i s’excusa tot seguit i s’allunya amb la mòbil bandada d’esparvers que no vol deixar la seva presa, la immutable deessa que fa ondular aquella intacta cabellera com si res d’allò anés amb ella.

El Hornet va deixar anar una riallada ferotge.

-És justament per això que t’he trucat -va fer-. Per aquesta manera d’explicar les coses que tens, beneïda siguis. Necessito una crònica sobre això.

-Quina crònica? -vaig replicar-. Sobre l’accident?

-No, no, una mena de crònica sobre la trajectòria del grup, ja saps, una d’aquelles històries de vides creuades, amor, desamor, etc. Justament el que el Chip em volia vendre…

-El Chip? -vaig fer, indrèdula.

-Ell mateix.

-I tu no li vas comprar…

-Sí, bé, no… -va barbotejar-. Es tracta de redirigir el plantejament. La veritat és que no vaig saber com treure-me’l de sobre aquell dia, de manera que suposo que vaig acceptar, i suposo també que per això se’n va anar a l’aeroport a rebre la Marianne Bernardeau amb aquells delays i tota la pesca. Però imagino que el podré convèncer que se centri en l’apartat musical, que és del que realment entén, i he pensat de totes maneres que la seva idea no és dolenta, i que un apropament a la part…eeeh… diguem social, no estaria gens malament. Què em dius, Misery?

Solia dir-me així, evocant el temps amb què firmava així els meus articles, quan volia entabanar-me amb algun dels seus embolics. Jo em  vaig fer l’orni, no em vaig comprometre de cap manera. El Hornet va dir-me que em trucaria aviat, i que ja en parlaríem. Me’n vaig anar sense confessar-li que jo havia tornat a veure’ls tots tres, la Marianne, l’Ovidi Camps i el Chip el dia següent, al funeral, el doble funeral a St. Patrick, l’església catòlica on celebraven tots els seus fastos religiosos els patricis catòlics de l’illa. També vaig veure el Hornet, el vam veure, l’Elisabet i jo, però ell no ens devia filar, perquè no va esmentar res. O, pel contrari, el molt murri sí em va veure i això va ser el que li va fer venir la idea de proposar-me escriure aquell article i va callar-s’ho.

La qüestió és que l’Elisabet em va embrancar en aquella excursió, aquella comunió de masses en què l’illa sencera, sense distinció d’ètnies ni classes, es va abocar. Els Icarians, de fet, eren una veritable insígnia d’un somni multiracial i multiclassista, amb la seva barreja de nois i noies provinent de les diferents extraccions socials. L’Ovidi Camps i l’Ícar Capdevila, membres de l’aristocràcia catalana, Marianne, de l’aristocràcia francesa, el guitarrista Douglas “Dog” McEoin de la classe baixa irlandesa, l’Abril Díez de la classe mitjana catalana. Hagués faltat un negre o una negra. La resta de músics, una plèiade que jo no podia recordar, eren tan tavannians com nord-americans, o potser algun canadenc, però mai vaig veure ningú de color. Tant se val, els Icarians havien tingut l’encert i la sort d’aglutinar i impulsar un seguit de somnis, esperances i il·lusions de tots els illencs, i a més els havien dotat de l’orgull de projectar-se al món i ser universalment coneguts.

Havíem estat la nit anterior xerrant i bevent fins a altes hores al seu apartament, de fet fins poc abans de llevar-nos, dutxar-nos d’una revolada i pujar cap a Grand Place i divisar la multitud que una hora abans ja s’agitava i forcejava per obtenir algun lloc per poder seguir l’ofici amb mínim detall. L’Elisabet m’havia parlat llargament del Chip i de coses que en sabia d’ell, o que ell li havia dit. Xafarderies i rumors, moltes vegades, però de primera mà. Per tant, de la mà de l’Elisabet havia ja descobert que el Chip tenia una llarga trajectòria com a xafarder i vaig trobar així que la seva incursió en el periodisme de societat no era en el fons tan imprevisible.

-Oh, el Chip, te’n recordes de com m’agradava, Milena? -em va dir.

-Me’n recordo que sempre deies que era força desagradable -vaig replicar.

-Sí, és clar. Desagradable, sí, però això no vol dir que no m’agradés. Vaja, no sé si t’ho vaig dir mai, però crec que és l’home amb qui m’havia anat al llit amb la cigala més grossa.

-Ho recordo -vaig assentir-. Però no sé com pots assegurar això, amb tots els que t’has tirat, tia!

Em va etzibar una forta empenta al braç que me’l va deixar adolorit una estona. Tan fina, l’Elisabet, aparentment, i sempre havia estat tan ruda com un camioner, igual si t’abraçava que si et volia renyar.

-No… -va replicar, posant un melangiós esguard de nostàlgia-. Parlo d’aquell temps. Després n’he conegut de més ben armats, però reconec que en aquell temps em va deixar trasbalsada. Déu, somiava amb aquella cigala jueva circumdada!

Vam riure força, tot i que la nit havia començat malament, trista, quan li vaig preguntar per pura rutina per la seva estada a Barcelona. Va posar una cara tota agra i va fugir d’estudi. De seguida es va anar cap al tema de la trobada amb el Chip i així vam seguir. Va ser ella qui em va despertar bruscament i em va fer anar, doncs, al funeral, amb la no gens oculta intenció d’ensopegar-se de nou amb el Chip.

I ens el vam ensopegar, ben cert. Prop de la fràgil i brillant figura de la Marianne, amb el seu custodi enganxat de nou, l’Ovidi Camps. També hi eren alguns del músics de la banda, tret del Dog McEoin, que estava a l’hospital inconscient i amb múltiples fractures, però ja fora de perill. Hi eren el Van Flaherty, el Pau Huguet, el Liam Metz, i el Franky Boyd, que havia estat el primer mànager de la banda . Però tot això no ho vaig saber aleshores, sinó després, gràcies al reportatge de què ja parlaré. El Chip, doncs, voleiava al costat de la Marianne com una papallona, però era curiós i dolorós veure-ho, perquè realment ella actuava amb la mateixa indiferència quasi espectral amb què s’havia desplaçat per l’aeroport, sense mirar a cap banda i fent via amb impertorbable pas.

Em vaig disposar a seguir la cerimònia des de fora de l’església, ja que semblava impossible de tot punt que qualsevol pogués atansar-s’hi ni tan sols. Però hauria d’haver comptat amb la decisió i habilitat innata de l’Elisabet. No sé com dimoni, ella o el Chip i ella al darrera, i jo al darrera d’ella, ens vam colar al rebuf de la Marianne i l’Ovidi Camps i de cop i volta em vaig trobar a la mateixa porta principal de St. Patrick, tot just al costat dels cotxes fúnebres, i fins i tot vam poder seguir i entrar a l’església i obrir-nos pas per la nau lateral fins ben bé la meitat d’ella.

En Chip s’havia aturat allí. Tenia una mala vista de l’altar però molt bona de la Marianne, i així, entaforats en aquella massa fervorosa i posseïda per una estranya fe que de cop i volta semblava veritablement una inflamada cobejança religiosa, vam assistir al que sens dubte va ser un acte de reconeixement històric de Tavanne d’uns dels seus fills més emblemàtics, díscols i potser en un altre temps odiats al mateix nivell que venerats, però a la fi redimits i entronitzats pel seu tràgic final. En fi, allà eren el governador, l’alcalde, tota la distingida classe política que molt probablement no havia escoltat mai cap cançó de la banda, i la flor i la nata de la colònia catalana, fent costat o fent de cort sol·lícita del mateix patriarca Ernest Camps, que presidia la primera fila al costat del seu fill. A l’altra banda del corredor vaig veure la mare de l’Ícar, la Jacqueline, i la dona del patriarca, la Christine Burnier, filla de la gran nissaga francesa. O sigui, també la crème de la crème representada. Ambdues dones, ancianes, elegants, tibades i increïblement atractives encara. No és que els conegués gaire, com a molt em sonaven els noms, però l’Elisabet no s’estava de fer-me’ls reconèixer amb un insistent xiuxieuig. Teníem el Chip Tharedus a poc més de dues passes, garratibat i mut, seguint amb perceptible concentració cada detall de la cerimònia, però clarament  no perdent mai de vista la Marianne.

A la fi de la missa, mentre tot just el capellà espargia l’aigua beneita sobre els dos fèretres, alguns dels assistents ja anaven prenent posicions per la sortida, i ens vam veure sotragades per l’impacte d’un doble moviment de la massa, un de fugida cap a les col·lapasades sortides, i l’altre contrari cap a la primera fila, d’aquells que volien oferir el condol als il·lustres patricis.La Marianne havia accedit al passadís central, relativament més escampat que els laterals, i anava cap a la sortida amb pas apressat, i immediatament el Chip, com un ressort, va girar cua també cap a la sortida, depassant-nos sense mirar-nos i lluitant i atropellant els qui avançaven en sentit contrari. Novament ens vam precipitar darrera d’ell. De cop i volta, però, el Chip va esquitllar-se pel mig d’un banc i va guanyar el passadís central i se’ns va avançar una bona dotzena de passes. Quan a la fi vam aconseguir ser fora, el vam a penes albirar, la calba relluent de nou al sol, a temps de copsar-lo allí, palplantat, darrera un dels cotxes de la filera que componia el seguici fúnebre, que partia lentament, sens dubte amb la Marianne a dins.

-Au, som-hi, nena, deixem-lo estar -vaig fer, mecànicament.

Però l’Elisabet, no sé si esperonada per la mateixa actitud obsessiva del Chip, el va encalçar amb unes decidides gambades. Em vaig quedar ara jo també palplantada, veient com l’escometia sense gaire protocol i es quedaven allí, a la vorera, parlant déu sap de què. Coneixia prou l’Elisabet, i la podia distingir prou bé, per saber que ara era una au de presa disposada a no deixar anar la seva peça, de manera que vaig fer mita volta i em vaig allunyar, mirant distretament la fila inacabable de gent que anava sortint parsimoniosament de Saint Patrick.

Tot allò, i el que després havia de passar, no li vaig explicar al Hornet, doncs, no sé si duta per una estranya camaraderia. Perquè tot el que jo podia imaginar que passaria entre aquell parell de detectius espontanis no va passar. O sí, però d’una altra manera. El que em va explicar l’Elisabet, i això abans que em veiés amb el Hornet, va ser que es van passar la tarda furetejant el rastre de la Marianne Bernardeau. La van buscar a la casa familiar, espiant  al voltant d’un dels nobles palauets que es trobaven al capdamunt de Long Alley. Van voltar pels millors hotels. Ni rastre. Desesperat, el Chip va acceptar anar a fer un mos per l’East End amb l’Elisabet, ja de nit, i va acabar acceptant la invitació d’ella de pujar al seu apartament.

-I et juro que no vam fer res -em va assegurar l’Elisabet, obrint els seus ull de bat a bat-. Ell no parava de somicar, dient que quina llàstima, que quina falta li feia a ella…

-Ell a ella? -vaig exclamar.

-Això mateix, que ella el necessitava. Estava tan mono, tan trist, que vaig haver de consolar-lo deixant-li reposar al meu pit, com una bona marona, tu creus?

Em va venir una imatge de l’Elisabet atrapant entre les seves llargues mans el caparró calb del Chip i acariciant-lo, buscant de bades els blens d’antany, i em vaig haver d’esforçar per no riure.

-De manera que encara està boig per ella -vaig fer.

-Oh, diu que sempre ho ha estat, que sempre l’ha adorat. I que ella sempre ha estat inaccessible. Un amor platònic, nena! No m’ho podia creure!

-És clar que no!

-No, però és cert, de veres!

-Costa de creure -vaig objectar-. Sabent com se les gastava ell i la fama que tenia ella.

-Fama? No li deien la vestal? -va fer ella.

-Uns deien això, i els altres deien que era absolutament promíscua. Tant com per ser una verge per oposició, no sé si m’explico.

-Una verge per oposició? Ei, para de beure, tu també, noia! -em va etzibar deixant anar una sonora riallada de els seves.

Érem a una restaurant, a l’avinguda de Víctor Hugo. Jo entrava a treballar de seguida i vaig haver de deixar-la amb dolor de cor, quan m’anava a explicar que el Chip havia trobat per fi el rastre de la Marianne un parell de dies després. No sabia ella com, però ell la va localitzar a una casa dels Camps, a la hisenda familiar, segurament una antiga casa de masovers on havia viscut l’Horaci Camps un temps, probablement on es va suïcidar. Fins allí vaig saber. Al matí següent em va trucar el Hornet i aquella nit em va proposar escriure l’article, i jo no vaig saber res de l’Elisabet fins ben bé cinc dies després. Jo estava força embolicada en aquella època. Li donava voltes al cap a una biografia sobre Connor Williams, l’escriptor que havia mort  justament  l’any anterior, i treballava deu dies seguits a la recepció d’un hotel, en lliurava dos i tornava. Vaig trucar el primer dia de lliurament l’Elisabet, intrigada i alhora inquieta. No tenia notícies d’ella, ni tampoc del Hornet. Em va costar trobar-la, però finalment se’m va posar al telèfon.

-Ei, nena, què fots? No se’t veu el pèl -vaig fer.

-Oh, tia, ha fotut el camp… -vaig sentir-la, amb una veu tan malenconiosa i apagada que quasi no la vaig reconèixer.

-En Chip?

-Sí, clar, en Chip i la seva cigala circumcidada -va bramar ara, com si fos realment una altra persona. De cop i volta estava furiosa.

I ho estava encara una hora després. Em vaig arribar al seu apartament i la vaig trobar enfilant-se per les parets.

-Em va venir a veure ahir, com un gos apallissat -va començar a explicar-me, tremolant de ràbia i xarrupant un whisky que ja tenia encetat i que, vaig endevinar, no era pas el primer del dia. I encara no era mitja tarda- . Ploriquejant em va dir que la Marianne, la gran vestal, havia fotut el camp cap a Londres, a tornar a fer els seus discos i els seus poemes i les seves pintures i tot allò tan diví. I que ni tan sols havia pogut parlar amb ella.

-No el va ni rebre?

-No, el molt capsigrany s’havia passat quatre dies voltant pel mas de l’Ovidi Camps, espiant com un vulgar paparazzi, fins que es veu que el mateix Ovidi, o no sé si el vell Ernest Camps, no ho vaig entendre bé, el van fer fora “de les seves propietats”, mentre ell protestava i demanava “simplement que ella l’escoltés”.

-L’escoltés? I què tenia ell per dir-li?

-No ho vaig aclarir tampoc. Estava quasi catatònic. Mai no hauria imaginat en Chip tan fet pols, i menys per una tia. No sé què deu tenir aquella meuca verge, com tu dius…

-Eh, jo no dic res d’això -vaig protestar.

-Verge per oposició, no? No vols dir això? Una puta intocable? O una intocada putable?

El whisky sempre li havia agusat l’enginy, a l’Eli. Però sospito que aquelles definicions venien de la tarda amb el Chip. El Chip que finalment li havia obert el cor, alhora que ella li havia obert no només ja els braços, sinó també les cames, i ell hauria hagut d’agrair tanta hospitalitat i generositat. Però no sembla que ho fes del tot, encara que sembla que tampoc no s’hi va negar.

-“Simplement no puc. No puc trempar”, em va gemegar -va continuar ella-, i jo el vaig estar consolant fins que va fer non-non, carallot de mi. I aquest matí ha tocat el dos sense ni dir-me adéu.

-I com saps que se n’ha anat de la ciutat? -vaig preguntar.

-Ho sé. He passat per l’hotel on parava i m’han informat molt amablement que el puto senyor Tharedus havia agafat un taxi cap a l’aeroport. Probablement a hores d’ara deu volar cap a Londres, amb el seu ocellet ja trempat de nou.

Estava encara en ple arravatament de venjativa fúria. Però no hi havia res a fer, més que sortir aquella nit pel passeig marítim, plantar el seu esquelet meravellós a un racó d’un pub qualsevol, i esperar que algú acabés la feina mal acabada pel Chip. La vaig acompanyar, doncs, què podia fer. Com una carrabina inversa, a penes l’excusa perquè ella pogués estendre el seu ham, per després retirar-me discretament un cop hagués picat la primera presa. I vaig agrair que fos ràpid i que ella no s’ho mirés gaire, ni es fes la desmenjada com de vegades li agradava jugar. Jo estava prou cansada per agrair la tebior d’uns bons llençols solitaris aquella nit.

No vaig saber res més del Chip fins almenys dos mesos més tard. També se m’havia anat del cap tot el que tenia a veure amb els Icarians. El Hornet no m’havia trucat com m’havia promès. No era estrany, en ell. Havien sortit un grapat de números de la revista i sí que hi havia força material sobre la banda, naturalment, però res que s’assemblés al que m’havia proposat fer el Hornet. Tampoc havia aparegut res escrit pel Chip, amb l’excepció de la recuperació de la crítica que havia publicat al seu dia el diari, feia deu anys, sobre “Tales of the Big Machine”, aquell àlbum doble que havia estat l’obra cimera del grup segons la majoria de les opinions. Vaig llegir la crítica, que no coneixia. Brillant i entusiasta, col·locava l’àlbum com una digna seqüela de la Santíssima Trinitat dels àlbums dobles, segons Chip, “Joe’s garage”, “The Wall” i “The river”.

Va ser l’Elisabet, però, la que em va fer saber que havia aparegut un article nou signat pel Chip Tharedus a un número molt posterior, crec que ja al mes de maig.

-És deliciosament maligne!-va exclamar, eufòrica.

Vaig córrer a comprar un exemplar i vaig devorar l’article, en veritat un reportatge de set o vuit pàgines. Allò que exactament m’havia descrit el Hornet com a pla de l’article que jo hauria d’haver escrit: una esmolada història d’amors, desamors, encontres i desencontres i èxits i fracassos i vides i morts. La part rutilant i la part negra, les obres exuberants i reeixides i les mediocres. En Chip no s’havia deixat res, l’afinada anàlisi musical, la percepció aguda de les lletres i les claus ocultes en la seva poesia hermètica, les parelles fetes i les trencades, la mort d’un dels baixistes que havia tingut la banda, el Jack Burns, de la qual no obviava apuntar els rumors que havia estat causada per una sobredosi d’heroïna no accidental, que alhora tindria causa en una tempestuosa història d’amor amb la Marianne… Fins a la mort d’Ícar i Abril, que descrivia amb luxe de detalls, com també el funeral i la presència d’una “fantasmagòrica” Marianne. També repartia estopa a l’Ovidi Camps, al qual titllava de fosc personatge que havia mogut els fils de la banda almenys des que va aconseguir que acomiadessin el Franky Boyd, intrigant fins a desarticular-la per complet, probablement -apuntava en un accés de psicoanàlisi- com a venjança soterrada pel fet d’haver hagut de deixar la banda com a músic als inicis, a causa de la seva incompetència com a intèrpret de qualsevol instrument. La seva crònica ens deixava veure als qui coneixíem la història d’aquells estranys dies després del funeral que en veritat era una sagnant venjança, presentada, això sí, amb un plat fred i una prosa matemàtica i un llenguatge acerat.

Vaig passar-me aquella mateixa nit per la redacció del Tribune. En Hornet estava sol, enmig del seu ronyós regne, encara envoltat de les capses de l’últim número no distribuïdes.

-Finalment has comprat la història del Chip.

-Sí, què dimoni. El molt murri ha fet un reportatge històric. No hagués donat un duro per ell, però l’ha brodat, sí.

-Te l’ha enviat des de Londres? -vaig inquirir.

-De Londres? -va aixecar una cella-. Nooo, ja sé per on vas. No, me’l va donar abans de marxar, de fet, farà dos mesos.

-Com? -vaig exclamar, realment sorpresa.

-Sí, tal qual, sense esmenes ni ratllades.

-I per què has esperat tant de temps? -vaig afegir.

-Oh, si l’has llegit estaràs d’acord que és un material altament explosiu. He preferit deixar-lo reposar una mica. Potser se’m podria haver titllat de sensacionalista si el publico abans. I allí està aquell Camps que surt mal parat…

-T’ho has pensat…

-No n’he tret ni una coma. Del Camps, vull dir. No era això el que em preocupava, encara que em penso que el Chip és molt injust amb ell. Crec que realment va ser ell qui va mantenir unit el grup molt més del que haurien aguantat els altres per si sols. En canvi, he hagut de retallar altres coses, però espero que no rellevants. Em va donar un patracol que hagués ocupat dues revistes. Vaig pensar si no l’havia de tallar en dos, però crec que així, esporgat, queda molt més directe i contundent.

-Però, si és injust amb l’Ovidi Camps, ¿per què no ho has tallat?

-El firma el Chip, oi? -va fer, encongint les espatlles-. És el seu punt de vista. Si algú me n’ofereix un altre, el publicaré. És el joc, guapa!

El vaig deixar allí, feliç i innocent en el seu món de paper i les seves regles de joc. Com l’Elisabet, es llepava els llavis amb aquella història. Jo em vaig preguntar si la Marianne o l’Ovidi, els supervivents, podrien estar mai d’acord amb aquelles regles. Amb el temps, vaig aprendre que en realitat, algunes ferides que a nosaltres ens semblen profundes, per a alguns éssers que han viscut en l’emoció i la convulsió de les tragèdies veritables, no són més que superficials esgarrinxades de les quals a penes se n’adonen. És potser això el que els fa invulnerables, encara que el seu patiment també sigui real.

El Chip va continuar enviant crítiques a la revista, si bé cada vegada més espaiadament. L’última va ser de l’àlbum en solitari que va publicar Marianne Bernardeau, quasi dos anys més tard d’aquell tràgic 1991. La crítica, depurada i sòbria, sentenciava que es tractava de l’àlbum millor que s’havia publicat en el que anava de dècada, i que la producció, d’un tal Ovidi Camps, estava a l’alçada del geni creatiu de l’autora i cantant, “aquesta excepcional criatura angèlica que ha recollit el testimoni sense màcula d’un grup que va deixar també altes cotes  de puresa creativa”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s