POETES

Cafè del Casal Català

Vaig entrar al cafè del Casal amb l’Ike Munné. Feia mesos que no el veia i just me n’anava cap a la biblioteca quan me’l vaig ensopegar, sol, com jo, una mica trist, com jo, no del tot sobri, com jo. De manera que em vaig deixar arrossegar per ell cap a dins, cap aquella estança tèbia, lleument claustrofòbica, amb tots aquells sofàs mig esventrats i cadires tronades, vetlladors de marbre amb potes de forja, llums d’una mare cadascun, sempre com a punt d’esblaimar-se. Érem gairebé els únics clients, tret d’una parella de mitjana edat que semblava absolutament ensopida, i un parell de noiets que s’estaven mig amagats a un dels habitacles formats pels paravents de vidre glaçat. Surava en l’aire el fum dels cigarrets que ens ocultaven els mínims envans, un aroma de marihuana, una música d’algun succedani de jazz que el jove encarregat devia trobar molt apropiat per aquella plàcida decadència que potser evocava temps millors, encara que alguns pensàvem que més aviat denotava una certa deixadesa i manca d’higiene.

LA LLEGENDA DEL PORNO CATALÀ

Carrer de Baudelaire

Miràvem cap al carrer de Baudelaire, el trànsit parsimoniós, gairebé mandrós, que baixava des de Glad  Side Road, els vianants que es creuaven, baixant uns, pujant els altres des de l’avinguda de Victor Hugo, el límit ampli on es podia considerar que començava el barri dels poetes, un quadrat quasi perfecte que s’estenia fins a Glad Side Road a l’est, Oaks Boulevard al nord i el Shining Boulevard al sud. Un barri que havia estat un atapeït eixam de casetes reticulades al voltant de foscos patis comunitaris, i que en bona part encara resistia a l’especulació urbanística que s’anava estenent des de tot el barri francès. El carrer de Baudelaire, de fet, mantenia aquella singular estructura, com una llança rovellada defensada pel bastió del palauet d’aire modernista que ocupava el Casal Català, just a la cantonada amb Victor Hugo.

Els catalans havíem trobat en aquell espai, en les quatre o cinc illes que envoltaven la part alta del carrer de Baudelaire, el nostre barri, on senties amb facilitat creuar-se els holes i els bondies, i els cassumdena. I teníem la taverna del Ton, amb aquell treballat aspecte de reposada prosàpia, que entre tots havíem anat fingint i que havia acabat impregnant al local amb una versemblant pàtina nobiliària.