LLIBRE D’ÍCAR. 1a

1a

 

La pluja queia tova sobre la pell d’ós, brillant i trista a l’altra banda de la finestra tancada. Vaig encendre un cigarret. La llum feble de l’encenedor va espetegar esmorteïda per un moment contra el vidre entelat, traçant un cercle misteriós dintre el baf, espurnejant en els ulls de vidre de color de la pell de l’ós.

-Creus en la màgia? –vaig dir, tot examinant el fum que s’enlairava en l’aire estantís.

Ícar em va observar amb un ull, estenallat al sofà esparracat. Una llum estranya li ballava entre la nineta entelada, presa pel seu propi full, va remugar alguna cosa inintel·ligible.

-Em refereixo a una màgia de dimensions estranyes, supranaturals, de mons posteriors a la vida.

-Mai no hi he cregut –va fer ell.

-I tanmateix…

-Sí, ho sé, hem tingut aquella mena de vespres, o nits, al voltant de les tasses de cafè on apareix de cop i volta la música. No et diré que no hi he pensat algun cop. Ni que no tingui algunes idees sobre tot plegat. Em vénen algunes explicacions de Marianne sobre algun barat tractat de parapsicologia llegit en alguna tarda en què sentia especials ganes de masturbar-se.