LA PRESÈNCIA

Durant tota la nit la imatge, muda i obsessiva, l’havia estat perseguint, sense que trobés la manera de descarregar-la entre tanta xerrameca i cridòria. Ara era ja molt tard, el local era ple de fum, la majoria dels nois havien marxat. Al seu voltant, més o menys aplegats a la mateixa taula, ja només tenia el Lester i el Dídac.

-Escolteu-me –va dir aleshores-. Tinc la imatge. Hi ha una llum molt precisa i directa que forma un cercle esgrogueït  sobre una taula coberta amb un hule. A sobre hi ha un bocí de pa, potser mig llonguet, i un got de vi. Puc veure que es tracta d’un vi claret, i el got és més blanc que no transparent. El pa i el vi envolten un plat pla on hi ha un bistec. El bistec no fumeja, té un ganivet a la vora. El que fumeja és alguna cosa a la part de fora del cercle de llum, però d’això parlaré després. En primer pla, d’esquena o quasi de perfil, hi ha un home. Veiem bé el seu braç esquerre que avança cap al got. El braç està descobert fins a ran del colze per la camisa arremangada. A penes li veiem la cara, ja se situa fora de la llum nítida, però és allà, a l’altra regió de difosa penombra, davant de la taula, on centro l’esforç de la visió. Endevinem que el que fumeja és a la cuina, una peça de dos o tres fogons que podem entrellucar en l’escassa claror.

-Un moment –va dir Lester-. Així que som a una cuina?

-Probablement –va respondre-. En tot cas, hi ha uns fogons, i potser un forn de gas que en fa una peça. Però és just al costat, a l’esquerra de l’home de la taula i quasi fora de l’angle de visió, on es troba el punt vital de l’experiència. És el que jo dic la presència: una figura de dona que sembla repenjar-se d’esquena a la paret. A penes la veiem, entre la fluctuant ombra, però sí veiem la positura, probablement els braços creuats sobre la sina, i el pes distribuït vers el peu esquerre, de manera que el maluc es projecta en una mena de giragonsa praxiteliana. Potser té el cabell recollit al darrera, potser en un monyo, o en una trena. Si la llum canviés, potser la podríem veure clarament. Sembla esvelta i jove, i fins i tot endevinem un somriure i certa brillantor a l’esguard. És més que una conjectura, però no sé ben bé què.

-Què carall és praxiteliana? –va fer el Dídac.

-De Praxíteles, el principal representant de l’escultura clàssica grega –va respondre Lester-. I la llum, d’on prové?

-Ha d’ésser una llum baixa, que es propaga de dalt a baix contra la taula –va respondre-. Però no sé exactament l’angle, si el llum penja del sostre o ve d’un costat. És una llum dominant i limitada, i de to molt càlid, això és essencial. Potser el moviment del braç de l’home cap endavant, cap al got, té alguna cosa a veure, però no n’estic cert.

-Bé, continua –va dir el Dídac.

-Això és tot.

-Això és tot? –exclamà el Dídac-. Penses construir un relat sobre aquesta pampanada?

-Es tracta d’un somni? –va intervenir el Lester.

-No, és una visió de vigília –va respondre-. En realitat, davant del televisor. No estic segur, però crec que la va suscitar més una frase, o una paraula, que una imatge, perquè el programa anava de la producció de carn i no apareixien taulells amb hules.

-Senyors, no es perdin els següents capítols d’aquesta emocionant sèrie –va fer el Dídac, escarnint un locutor de televisió.

Al matí següent, ell tenia encara les lleganyes per treure. No havia dormit bé, i el sol ja estava alt, de manera que va pensar en trucar el Víctor.

Algú va despenjar a l’altre costat del fil telefònic, un fil virtual, vaja, perquè trucava al seu mòbil. Durant uns segons va sentir a penes una remor sorda, propera al silenci.

-Víctor? –va provar, enganxant-se l’auricular a l’orella.

-Sí… –va fer una veu somnolenta i estamordida a penes remuntant la remor de fons.

-Víctor, tinc una imatge –va continuar-. Crec que tinc una cosa, però no sé com reflectir-la. Es tracta d’una mena de pampallugues.

-Vols que et digui una cosa, francament? –va fer ara la veu del Víctor clarament, en un to quasi enfurismat-. Prova de retorçar-te l’espinada i de mirar pel forat del teu propi cul. A veure si això t’ajuda a tu i les teves condemnades imatges!

Però mitja hora després, el Víctor estava al Blue Parrot, despentinat, una mica ullerós, i malgrat tot satisfet davant el seu cafè i vestit amb la seva elegància natural, aquella polidesa despreocupada que és l’enveja d’amics i enemics. Ell li va esguardar la barba crescuda de dos dies i els bellíssims ulls quasi verds que s’entrebadaven en el baf aromàtic de la tassa que apropava als llavis. Li va parlar de la visió, i l’altre l’escoltà aparentment distret, ocasionalment ullant la vorera solcada per vianants relaxats i colrats pel sol de setembre.

Tanmateix, ho havia copsat tot, Víctor tenia el do essencial de poder atendre dues o més coses alhora sense perdre’n detall de cap.

-Comprenc –va dir, un cop ell acabà la descripció-. T’atrau la figura de la dona en la penombra, però encara no pots enfocar-la. Sembla una imatge tridimensional, purament espacial, sense temps. En aquestes condicions sembla difícil elaborar un relat descabdellant-lo de la sola escena. Prova de passar-ho a Les, potser en traurà profit per a un quadre, o potser per inserir-lo en una pel·lícula.

-Merda –va dir ell-. Ja ho he dit a Les, però no penso abandonar encara. No em creus capaç de transcriure aquesta impressió a lletres i frases?

-Oh, sí –va fer el Víctor-. És que crec que una visió com aquesta hauria de descriure’s en imatges. No sé.

Va escurar la tassa de cafè. Els seus ulls salvatges i càlids es van dirigir a l’exterior. La Sugar acabava d’aparèixer al llindar de l’entrada. Tenia un dels aspectes més atractius que qualsevol dona, o ésser animat o inanimat, hagués tingut als darrers mesos d’història.

-Carall, com s’ho farà per estar així en aquestes hores del matí? –va exclamar el Víctor sense aixecar la veu, mentre petava els dits per cridar-li l’atenció.

Ella va somriure i els va saludar amb un gest enèrgic. Víctor i ella es van posar a parlar d’algunes coses sens dubte interessants, però ell continuava capficat en la seva escena, nerviós amb el recalcitrant instant que no avançava ni es resolia.

I aquella nit ell i Víctor insistien en el tema, altre cop al Blue Parrot, però ara envoltats de molta més gent. Víctor era, com ell, un perseguidor de moments i narracions circulars acabades i plenes. Havien estudiat junts i remirat centenars de contes, i solien discutir de tècniques literàries. Admiraven a l’ensems Cortázar, Txèkhov, Maupassant, Faulkner, i discrepaven quant a Lovecraft, Borges i molts altres, però podien arribar a l’insult si es tractava de Kafka i Poe, o per exemple Raymond Carver. I tanmateix , aquella vegada, ell tenia l’estranya sensació que parlar amb Víctor no li servia de cap ajuda.

-Potser tot hauria de reduir-se a descriure aquest instant, mirar d’empresonar-lo i congelar-lo en tres o quatre bons paràgrafs i així deixar-lo estar –va proposar a certa alçada de la conversa el Víctor, al qual la Sugar mossegava delicadament l’orella.

Però no era allò. No ho era en absolut. Ell sentia i sabia que la cosa havia de continuar, que el braç havia d’avançar i endinsar-se en la claror, i aleshores suscitar o esquerdar alguna cosa, una incertitud que tenia a veure amb la presència furtiva de la dona o potser alguna cosa més enllà d’ella… Si en un punt estaven plenament d’acord Víctor i ell era en la definició de Julio Cortázar sobre el millor conte: aquell que un ha de treure’s del damunt i dur fins al final com si es tractés d’un malson, una urgència quasi vital, una patata calenta. Bé, ara tenia aquella mena de necessitat, tenia una clara i diàfana set d’expressar i desembarassar-se d’alguna història o alguna imatge, cert indefinible nucli a l’entorn del qual girava com un vòrtex una vaga inquietud, una mena d’aprensió.

-Mira, per què no agafes una quartilla i un bolígraf i et poses a gargotejar a veure què et passa pel magí ? –va suggerir la Montserrat, des de la taula veïna, on, sola i en aparença absent, llegia un text de tantrisme.

-Sí, i deixes de donar la tabarra –va afegir en Perutxo.

Però ho havia intentat, ja ho crec que ho havia intentat. I no un cop, sinó més de quatre, i fins i tot abans de parlar-li a ningú d’aquella obsessiva imatge clara i confusa alhora que era tot el que tenia. La nit que havia tingut la visió, se  l’havia passada al balconet de casa, que mirava al port, sota el cel ampli i serè, contemplant els estels i tractant debades d’enfilar arguments i escenes coherents al voltant de la imatge. Era descoratjador. Tota una vida esperant tenir una cosa clara i neta per desenvolupar, algun suggeriment visceral i no premeditat, i ara que el tenia veia com la seva preparació i la pacient anàlisi i tots els recursos apresos i acumulats se li esvaïen i esmunyien com un líquid entre les mans.

-Merda, potser no tinc pasta d’escriptor –va dir entre glop i glop.

-El que tens és un cap com un niu de vespes –va fer la Sugar, piadosa.

-Jo tinc un argument per a un conte –va intervenir el Marçal-. A veure què us sembla: un home es troba un dia, de tornada de la feina, una nina; una nina de mida mitjana i en bon estat que algú sembla haver-se descuidat. Mira al voltant, no veu ningú, i, tot content, la porta a casa, on la regala a la seva filla. La xiqueta té uns pocs anyets, i li agafa tanta estimació a la nina que al cap de dos o tres dies ja no dorm si no és amb ella entre els braços. Després, una nit, el pare sent uns sorolls a l’habitació de la filleta, com un xarboteig  persistent. Se n’hi va, encén el llum i veu al llitet com de la nina, esbotzada, surten una munió de viscosos verms gegantins que es mengen la cara de la nena. Uns segons després l’han ben escurada i se’n tornen ben apilotats al cos de la nina. L’home, paralitzat per l’horror fins aleshores, pren la nina i surt de casa i la deixa al carrer altre cop, no sense comprovar, abans d’allunyar-se, que la nina ha canviat la fesomia. Ara el dolç rostre de la nina s’assembla, com una gota d’aigua a una altra,  al de la seva filleta. Fi.

En acabar  va fer l’ullet i un somriure i va reclamar opinions amb un gest sense paraules.

-Estaria bé –va dir la Montserrat, aixecant els bonics ulls blaus sobre les rodones ulleres i esbandint un ble rebel i vermell de la seva cara pigada-, si la nena fos un nen i el que es mengessin els cucs no fos la cara, sinó la cuca. Fóra més simbòlic.

-Enveja del penis, bé –va comentar el Perutxo-. Proposo una altra variant: els cucs, en realitat, resulten ser uns nans diminuts amb un gros cap amb cabellera roja i pell blanca i pigada i ulleres rodones, amb dues petites tetes a cada anell.

La Montserrat va fer un senzill cruixit amb la llengua com a senyal de menyspreu, mentre el Perutxo se’n reia amb tot el cos, fins a rebre un brutal cop de colze entre les costelles de la Chernichevski, la nedadora, que l’obligava a estossegar i optar per la neutralitat.

-Llàstima que jo sigui incapaç d’articular dues frases amb sentit sobre un paper –va continuar el Marçal-, però us concedeixo gratuïtament l’explotació de l’argument a tots els que aspireu a la fama i la glòria literària i el Nobel i el cony de les lletres.

-Per a un conte de terror només caldria posar-te de protagonista –li replicà el Víctor, que continuava fent progressos amb la Sugar aquella nit.

El Marçal li va dirigir un expressiu gest amb el dit del mig estirat.

-Doncs jo he pensat avui que si fos capaç de descriure amb tot de detalls, amb tots els ets i els uts, la magnífica cagada que he fet aquest matí, només llevar-me, seria un conte realment impactant –va deixar anar el Dídac.

-Sobretot per a l’olfacte –va acotar la Montserrat, que ara tenia les cames posades en un inversemblant lloc del seu crani, per sobre de la tofa vermella del seu cabell.

De sobte, les coses apareixien massa indefinides i tot era insegur i trencadís sota els seus peus. Havia cregut sempre en la seva vocació d’escriptor, des de l’escola primària i mentre carregava fardells al port i fins quan el van expulsar de la Universitat. Però ara no es trobava ja segur. El seu pare havia sentit alguna cosa similar un dia, i havia sortit a vagabundejar a la carretera, deixant a sa mare i a ell mateix, amb pocs anys aleshores, sense cap ingrés ni assegurança. Un dia el van robar i apallissar a una carretera, creia que a Bèlgica, i va decidir que només podia fer dues coses: tornar a casa o quedar-se allí mateix i dedicar-se ell i tot a assaltar caminants. Va decantar-se per la primera solució, a l’atzar d’un llançament de moneda. Això era una part de la seva pròpia biografia, i era d’alguna manera simptomàtic, si bé potser trivial.

De manera que va deixar el Víctor i la Sugar i tota la patuleia. Sol en els immensos deu metres quadrats de la seva habitació, fitava les irisacions llunyanes del mar engarjolat pel port. Va escoltar sense ganes el programa de la ràdio, trucades de neuròtics, esquizofrènics i paranoics que inventaven meravelloses i fastigoses històries i les recitaven a una locutora que semblava estar-se corrent tota l’estona, i després lentes successions de balades i blues, fins que va apagar amb fúria l’aparell, i va col·locar al tocadiscos el “Wise one” de Coltrane, un tema que el primer cop que va escoltar a pic va estar de tombar-lo i fer caure amb el cul a terra. Quan va arribar al solo de l’Elvin Jones, la seva ment havia volat com tantes altres nits per tota l’enciclopèdia paranoica del gènere humà. Es veia pixant al port entre un xoll de whisky, i finalment ofegant-se a les tèbies i llardoses aigües, amb la vella por de no recordar-se de nedar en el moment més crític. I immediatament després els nois i noies duent-li al funeral flors de rebaixa, o robades dels parcs, esquitxant-li el fèretre amb llàgrimes i mocs, i espiant-lo per l’embafada finestreta mentre sis-cents graus de calor el reduïen a vil cendra. Quatre parets dubtosament verticals, pòsters i fotos i la màquina d’escriure i els llençols que feia temps que no feia ni desfeia ningú més que ell. I per fi el silenci.

Aleshores va tenir una idea. Va sortir amb el llum de despatx a l’altra habitació, tot netejant-lo una mica amb el mocador, i el va dur a la taula del menjador. Va fer sumàriament un bistec a la planxa, i el va deixar refredar-se contra el taulell de marbre. Va agafar un cantó de pa i va omplir un gotet de vi. Va posar el plat amb la carn i un ganivet, va col·locar el llum i va apagar la bombeta pelada del sostre. Es va asseure cerimoniosament a la foscor, i després va prémer el botó del llum, a les palpentes. La llum era acceptable, va modificar la posició del seu cos fins a quedar de biaix a la blanca cuina, on la planxa seguia al foc i fumejava silenciosament. Va abaixar una mica més el llum. Ara la penombra era molt indecisa fora de la taula, i a penes distingia el mobiliari i la fumerola que s’escampava envers la sortida de ventilació i formava un baf tènue, lentament condensat com una obnubilació fantasiosa a la zona de penombra, i clar i volàtil sota la llum de la bombeta, formant espirals que enterbolien i dotaven d’una especial substància compacta la claror.

Quasi meravellat per l’efecte, va forçar l’esguard i el va fixar al marc de la porta, vora la cuina i davant seu. Els ulls acuïts sortien de la llum i veien els espais oposats de llum i fosca com a dimensions emblemàtiques de la polaritat i la contradicció, segments estranys i captius en una lluita interna, hipnotitzada.

Aleshores la va veure: la presència femenina i subtil contra el llindar, estàtica però d’alguna manera gronxant-se en la pròpia giragonsa del cos. A penes una silueta, una ombra. Va avançar el braç, més enllà del plat i cercant sense veure’l el peu del llum de despatx, disposat a il·luminar la regió habitada per aquella visió furtiva però indubtable. Va projectar molt lentament la mà, els dits, sense deixar de mirar la figura immòbil al seu davant. Va sentir un contacte fred,  va refermar els dits i va rodejar l’objecte, potser decebut, ja reconeixent-lo. Era el vidre del got. El va mantenir, gairebé notant-lo vibrar, contra el palmell de la mà.

 

 

//

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s