LLIBRE D’ÍCAR. 1

I bé, has omplert  una quartilla  més del teu llibre.  Has escrit una cançó. Has clavat una xinxeta al mur i hi has penjat un rastre de la teva sang.

Ahir vas trepitjar l’escenari, o potser va ser la nit anterior. El temps és discontinu, la realitat és multiforme. Quan ets allà dalt, el temps pot dilatar-se, estirar-se i per un moment, fins i tot, glaçar-se. És la música, és clar. O també és una altra cosa. No m’enganyo, és a dir, m’enganyo quan sóc allà dalt: tota aquella sintonia, tot aquell temps dilatat. Desapareixen, s’eclipsen en l’espai tan aviat com desapareix l’efecte de la música. Tot es dissipa, l’eufòria, l’amistat i la sincronicitat: els cossos alliberats, la sexualitat connectant la massa en un sol compàs… Sents l’electricitat recorrent l’espai i anul·lant el temps. Ho sento des que vaig pujar al primer escenari.

Continua llegint

Anuncis

EL SARRÓ

La Milena va entrar, esvalotada, sacsejant el seu cabell deixat anar i sacsejant-nos  tots plegats, tots els que estàvem matant l’estona plàcidament a l’ombra de la taverna. Amb ella, jo diria, va entrar un raig de sol. El duia exactament tibant de l’espatlla esquerra, enganxat com un fil de seda lluent a l’ham del darrer rínxol dels seus embulls.

-Li han donat el Globus al Fèlix Panella! –va exclamar, amb una veu apagada per l’evident sufocació que l’agitava.

-Redéu! –vaig fer jo. Com que estava gandulejant sobre la meva cadira en dues potes, la cadira, no pas jo, vaig estar a pic de fer cap a terra.

-El Globus? Què coi és un globus, un preservatiu? –va fer el Perutxo, sense perdre la calma.

Continua llegint