LLIBRE D’ÍCAR. 1a

1a

 

La pluja queia tova sobre la pell d’ós, brillant i trista a l’altra banda de la finestra tancada. Vaig encendre un cigarret. La llum feble de l’encenedor va espetegar esmorteïda per un moment contra el vidre entelat, traçant un cercle misteriós dintre el baf, espurnejant en els ulls de vidre de color de la pell de l’ós.

-Creus en la màgia? –vaig dir, tot examinant el fum que s’enlairava en l’aire estantís.

Ícar em va observar amb un ull, estenallat al sofà esparracat. Una llum estranya li ballava entre la nineta entelada, presa pel seu propi full, va remugar alguna cosa inintel·ligible.

-Em refereixo a una màgia de dimensions estranyes, supranaturals, de mons posteriors a la vida.

-Mai no hi he cregut –va fer ell.

-I tanmateix…

-Sí, ho sé, hem tingut aquella mena de vespres, o nits, al voltant de les tasses de cafè on apareix de cop i volta la música. No et diré que no hi he pensat algun cop. Ni que no tingui algunes idees sobre tot plegat. Em vénen algunes explicacions de Marianne sobre algun barat tractat de parapsicologia llegit en alguna tarda en què sentia especials ganes de masturbar-se.

Es va aturar, va somriure. Somreia d’aquella manera, entre trist i trapella. Va alçar-se, es va aturar al meu costat, em va prendre el cigarret i va fer una calada, tot sotjant a fora amb els seus enterbolits, llucant la pell d’ós indefensa i solitària com s’anava xopant a la terrassa.

-No creus que Marianne és l’ésser més aficionat a la masturbació que has conegut mai? –va fer, sense mirar-me. Li podria estar parlant a l’ós.

Va tornar al sofà, va fer un glop del got de whisky i el va deixar caure violentament sobre el marbre de la tauleta.

-Saps? –va riure-. Una vegada la vaig sorprendre al graner. Ja saps, aquell quartutxo del magatzem que li dèiem així, encara no sé per quina raó. Quedava lluny de la sala on assajàvem, ben bé a l’altra banda, oi? Bé, era una tarda de pluja, d’un coi de pluja com aquesta. Ningú no hi havia fet cap. Jo creia que estava sol, vaig estar remenant la guitarra una estona i diria que vaig fer dues o tres frases acceptables, sobre gent que espera sota la pluja, que després vam aprofitar per… tant se val, el cas es que me’n vaig anar a estirar les cames. Dimoni, jo era tan jove. Feia molt poc que teníem el magatzem, jo a penes coneixia la Marianne, déu meu, m’imposava com ens imposava a tots. Recordes quan va presentar-se. Crec que tots vam caure de cul. Una teclista? Per què no? Bé, la qüestió és que ella ja tenia la clau, perquè sí, no hi havia ningú, d’això n’estic cert. No hi havia ningú més al magatzem, jo em creia l’amo absolut de tot el tinglado. I vaig començar a donar voltes i no sé, devia ser al pati aquell, amb la parra mig seca, mirant-me el cel com deixava anar tota aquella mà d’aigua. Recitant-me tres o quatre versos sobre la gent sota la pluja. I t’ho juro, Ovidi, em vaig espantar de debò, em vaig acollonir de mala manera, quan sento un sorollet que venia del graner, per sota de tot aquell tamborineig de la pluja, aquell tam-tam que després es va quedar a la cançó, aquell ritme insistent però tranquil, no apressat precisament. Vaig parar bé l’orella, havia estat com un xiscle, un xiscle mig apagat, i ho podia haver pres pel miol d’algun d’aquells gats que brandaven per allí dins, però aleshores em va arribar de nou, i cap allà que m’hi vaig adreçar, a penes m’hi filava, era ja cap al tard i el cel estava ben tapat, tot eren ombres , però vaig avançar heroicament, fins a posar el nas dins el graner, i allí hi era, Marianne amb la faldilla i les calces fins als genolls, amb una mena de bastonet, flap-flap, amb els ulls tancats i emetent gemecs de plaer, rítmicament, aquell fregar seguia, em diràs boig, exactament el compàs de la pluja, i els xisclets d’ella eren també aquell inici de melodia que al final vaig posar en la definitiva mescla, prou anys després, quan vam fer…

-“Èxtasis” –vaig dir.

-Sí, “Let me come in”, va ser una petita broma, però dubto que ella la captés, ni parlant d’aquelles cavitats humides i de tota aquella gent pacient que espera mentre algú s’escalfa i et deixa a fora.

Va deixar anar una llarga riallada. Va tornar a fer un glop, va compondre una ganyota de fàstic i va fer espetegar altre cop el cul de got contra la tauleta.

-Va ser fa tant, de totes maneres –va continuar-. Però encara puc veure-la, allà, i tot i que era fosc em vaig fixar que no tenia gens de pèl allà, ja saps, i recordo que em vaig sorprendre i tot. Vaig pensar que era així, que Marianne no tenia pèl ni al cony, que era així d’immaculadament pura –va tornar a riure, com un salvatge, fregant-se amb rudesa el nas.

-I què vas fer? –vaig preguntar-li.

-Que què vaig fer? Doncs vaig estar a punt de guillar sense dir ni mu, però al final vaig pensar que seria una bona idea acostar-me i oferir ajuda, només per ganes de col·laborar, t’ho prometo, ni pensaments d’anar més enllà… Però ella em va sentir, va obrir de cops els ulls, i estic segur que ni es va posar vermella ni res, ni va deixar d’aferrar aquell mànec, ni es va pujar les calces, només amb la mirada em va fer fora. Només amb la mirada i prou.

Em va mirar, encara només amb un ull.

-No t’ho havia explicat mai, oi? Però va ser així, no m’ho invento pas. Així és la Marianne, com feta de cristall, i et fa allunyar-te amb una determinació implacable.

-Parlàvem…

-Oh, sí, la màgia. Alguna cosa misteriosa, aliena i fosca. No sé, noi, pot ser que existeixi, pot ser ben bé. Sí, me n’he servit, i tot. Però no ho confondré pas, no amb les coses que de veritat em preocupen… Menteixo, menteixo una mica, però en general és això, sí, en parteixo com a excusa, però com una manera d’entrar en les coses que m’interessen. Que quines coses són aquestes? Doncs ja saps, ets tu, i Abril, i el cony afaitat de la Marianne, i el món i la mort, i els amics i els enemics, i la fam i la guerra i l’horror i la violència. Són les coses, som nosaltres, homes que caminen per aquesta vida amb prou problemes, amb massa problemes…

-Potser et refereixes a la fantasia, doncs…

-Fantasia, d’acord. Potser només és això. Certament, la realitat no és unívoca. Hi ha moltes formes d’accedir-hi, i qualsevol pot ser vàlida, si és que no ens condueix a l’engany. Pot ser tan fals com el crit d’una mare a un fotograma d’una pel·lícula de Pudovkin, i en canvi no enganyar-nos.

Vaig mirar de nou cap a fora. Era com si la pell de l’ós es diluís en un toll, com si es dissolgués en la pluja i el fred. Com si jo comencés ara també a mullar-me, a dissoldre’m dins d’aquella pell.

-La màgia, l’esoterisme, la fantasia…. Durant segles han estat instruments de repressió, primer la ciència arcana, després la religió. Fins i tot en les èpoques paganes la humanitat s’ha deixat suggestionar per forces ocultes per tal que la mantinguin dins el ramat. Cal anar molt en compte amb la màgia, cal veure d’on ve i el que pretén. Certament, hi ha hagut màgies alliberadores, màgies perseguides, clandestines. La màgia és un instrument i com qualsevol instrument pot usar-se amb fins diversos.

-La màgia d’Abril –vaig aventurar, o era l’ós que parlava per mi-, és la de les petites coses, la dels mínims rituals quotidians, la de la brisa al peu cada matí…

-La màgia d’Abril és la màgia de l’esclau! –va cridar, mostrant-me els seus dos ulls, ferotges-. Abril és la màgia que ens entrebanca, és la fantasia que ens enganya, són els ulls que ens fan oblidar el que hauríem de tenir ben present, és una força que pretén harmonitzar-nos amb tot el que és inharmònic, és la trampa de la bellesa i la simplicitat…

Es va aturar en sec. Va mirar la pell de l’ós des del sofà. Els ulls de vidre relluïen a la foscor completa de l’exterior. Aleshores la boca de la bèstia, entreoberta, va començar a obrir-se, a obrir-se de veres, mostrant els ullals com a llampecs dins la boirina. I de sobre estava dret contra la finestra, majestuós, amb les grapes monstruoses contra el vidre, fent-lo vibrar frenèticament amb un brogit eixordador. Vaig fer-me enrera, terroritzat, just a temps d’esquivar la seva grapa que buscava el meu coll travessant sense dificultat el vidre com si fos només un finíssim tel d’humitat.

Ícar capcinava amb un somriure satisfet, potser mofeta. Va dir que a Lars no li faria cap gràcia que deixéssim fer malbé la seva magnífica catifa, i es va alçar, va calar-se un dels barrets d’ales amples del Lars, i va sortir per la porta a la terrassa. La pluja, densa i freda, queia sobre les seves espatlles i formava fines cascades des de les ales del barret. Es va ajupir i va començar a estirar penosament de la pell. El vaig veure caure, redreçar-se. La pell el tapava, se’l cruspia. Jo havia sobreviscut a l’atac del monstre, però confusament sabia que ell no ho faria.

Tanmateix, va sortir de la cortina d’aigua, completament xop, amb aire emmurriat. La pell s’havia quedat feta un bunyol allà fora, amagats els ulls de vidre i els ullals sota la pell eriçada pel mal oratge i l’aiguat.

-Collons, pesa més que el fotut ós que la va parir! –va fer.

Es va tornar a deixar caure sobre el sofà i em va mirar, com si tots dos haguéssim  sortit de les entranyes de la bèstia.

-Seriosament, totes les dones són una memorable trampa de la natura per reprimir-nos. Potser amb la notable excepció de Marianne.

-I la Irene, doncs? –vaig replicar. Intuïa que jugava amb foc, però aquella nit semblava que el foc m’atreia. Potser perquè l’ós, finalment, m’havia devorat.

Ell no va semblar immutar-se, d’entrada. De cop, però, vaig sentir com cridava:

-Ella la primera!

I vaig veure el got de whisky volant per sobre del meu cap, en realitat prou lluny de mi, tot i que em vaig sobresaltar de nou, i el vaig veure rebentar sobre el gran llenç del Lars, el que jo havia destapat feia uns minuts, potser per acabar amb les figures de les bruixes despullades que ja estaven prou definides per quatre pinzellades  enèrgiques i esquemàtiques.

L’endemà, Lars cridava alguna cosa sobre taques marronoses damunt el quadre, i la Irene deia que de tota manera quedava bé, i ell s’escridassava i ens sacsejava i em preguntava qui havia estat, qui coi havia destapat el beneït quadre. L’Ícar aleshores li va subjectar el braç, amb una mà li engrapava aquells braços nervats i interminables, i amb l’altra brandava un full de paper, com si fos un meravellós esquer. Deia que era el seu projecte de novel·la, de la gran novel·la, la Novel·la Decisiva, un paper que havia gargotejat aparentment aquella nit, una novel·la, va recitar com en un trànsit, fantasiosa, anàrquica, tendra, dura, amorosa, odiosa, sarcàstica, ingènua, militant, egocèntrica, suau, esvelta, lleugera, fàcil, críptica, imprevisible, simbòlica, material, matèrica, materialista, maternal, matriarcal, transcendent, carnal, sensual, sexual, ventral, vital, cocaïnòmana, llampegant, visceral, asistemàtica, infinita, breu, esclatadora, iconoclasta, atea, corporal, espiritual, ¿espiritualitzada?, ¿espiritista?, ¿misteriosa?, de misteri, mistèrica, parapsicològica, psicològica, física, fisiològica, i màgica, sobretot màgica.

Lars va arrabassar-li amb les seves manasses el paper arrugat i va començar a llegir:

– I bé, has omplert una quartilla més del teu llibre…

Va estar llegint amb paciència unes paraules que amb prou feines entenia, amb el seu accent suec, i després va enganxar el full sobre la taca, i vaig mirar l’Ícar i s’havia quedat adormit als braços d’Irene com un nadó.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s