LLIBRE D’ÍCAR. 1

I bé, has omplert  una quartilla  més del teu llibre.  Has escrit una cançó. Has clavat una xinxeta al mur i hi has penjat un rastre de la teva sang.

Ahir vas trepitjar l’escenari, o potser va ser la nit anterior. El temps és discontinu, la realitat és multiforme. Quan ets allà dalt, el temps pot dilatar-se, estirar-se i per un moment, fins i tot, glaçar-se. És la música, és clar. O també és una altra cosa. No m’enganyo, és a dir, m’enganyo quan sóc allà dalt: tota aquella sintonia, tot aquell temps dilatat. Desapareixen, s’eclipsen en l’espai tan aviat com desapareix l’efecte de la música. Tot es dissipa, l’eufòria, l’amistat i la sincronicitat: els cossos alliberats, la sexualitat connectant la massa en un sol compàs… Sents l’electricitat recorrent l’espai i anul·lant el temps. Ho sento des que vaig pujar al primer escenari.

No és com escriure la cançó. Amb el temps, he après que escriure no és res. Que el que és, és. El que és és ser-hi, estar. Viure allò, experimentar allò. Deixar que flueixi. Encara que et trenqui l’ànima, encara que et deixi un trist, miserable, ridícul solatge. Encara que sàpigues que inevitablement s’anirà de tu quan t’hi giris, quan l’observis des de l’altra banda. Fum entre els dits. La peremptòria ira de l’instant.

De vegades he vist Marianne tocar, darrera el seu teclat, amb la cara en trànsit, com una madonna verge i incorpòria. No té teclat, o només una línia blanca i negra que no té més matèria que la substància relliscosa i subtil de l’harmonia que ella dibuixa. De vegades Abril flotava i no tenia peus. El seu cabell, nimbat contra el feix esclatant dels focus, era només llum, densa i volàtil. De vegades la trepidació de la guitarra de Dog em feia saltar literalment. De vegades esdevenia insuportable. Recordo que un cop vaig voler arrabassar-li la guitarra de les mans, sentia que havia de treure-li. Crec que vaig imaginar-me clavant-me la seva guitarra al pit. Li vaig arribar a aferrar. Ell va cridar alguna cosa, em va clavar un cop de colze. O potser només em va ferir amb un riff.

Però no sé per què havia de ser més real això, aquesta pena, aquesta tristesa pregona i gris que sento els matins, com una ressaca que no és ressaca, que és només la pena, la dissolució, la mòrbida i florida flaire de la descomposició. Per què ha de figurar que això és més real.

Va haver un temps en què tot semblava possible. Deies que desitjaves allò, i allò esdevenia. Va haver un temps que ens vam creure omnipotents. Herois. Déus.  Però aquest temps en què això és possible deu tenir les seves pròpies regles, al cap i a la fi. I la primera regla és que cada instant que penetres en la seva eternitat dibuixa una nova osca al canó de la seva arma letal.

Tu estàs escrivint, sota el sol de juny, damunt un quadrat de gespa. Les condicions podrien millorar-se: unes copes gelades,un bany d’escuma, un servei de porta a porta, una cançó acabada de compondre. Podríem buscar un mapa, noliejar un vaixell, navegar per Tavanne i ancorar davant  les platges blanques de Bérénice, astorar-nos amb la tangibilitat d’aquest món que vam somiar.

I bé, has omplert una quartilla més del teu llibre…

//

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s