LLIBRE D’ÍCAR. 1

I bé, has omplert  una quartilla  més del teu llibre.  Has escrit una cançó. Has clavat una xinxeta al mur i hi has penjat un rastre de la teva sang.

Ahir vas trepitjar l’escenari, o potser va ser la nit anterior. El temps és discontinu, la realitat és multiforme. Quan ets allà dalt, el temps pot dilatar-se, estirar-se i per un moment, fins i tot, glaçar-se. És la música, és clar. O també és una altra cosa. No m’enganyo, és a dir, m’enganyo quan sóc allà dalt: tota aquella sintonia, tot aquell temps dilatat. Desapareixen, s’eclipsen en l’espai tan aviat com desapareix l’efecte de la música. Tot es dissipa, l’eufòria, l’amistat i la sincronicitat: els cossos alliberats, la sexualitat connectant la massa en un sol compàs… Sents l’electricitat recorrent l’espai i anul·lant el temps. Ho sento des que vaig pujar al primer escenari.

Continua llegint

Anuncis

EL SARRÓ

La Milena va entrar, esvalotada, sacsejant el seu cabell deixat anar i sacsejant-nos  tots plegats, tots els que estàvem matant l’estona plàcidament a l’ombra de la taverna. Amb ella, jo diria, va entrar un raig de sol. El duia exactament tibant de l’espatlla esquerra, enganxat com un fil de seda lluent a l’ham del darrer rínxol dels seus embulls.

-Li han donat el Globus al Fèlix Panella! –va exclamar, amb una veu apagada per l’evident sufocació que l’agitava.

-Redéu! –vaig fer jo. Com que estava gandulejant sobre la meva cadira en dues potes, la cadira, no pas jo, vaig estar a pic de fer cap a terra.

-El Globus? Què coi és un globus, un preservatiu? –va fer el Perutxo, sense perdre la calma.

Continua llegint

PEUS DE PLOM

Hell's Hide

Hell’s Hide

Sonava una alegre música de salsa a la taverna del Ton. Era estrany sentir aquells sons i aquells mots espanyols al reducte dels catalans, però no pas insòlit, especialment des que la Sara Raquel imposava la seva ostentosa presència darrera la barra. El vell Ton havia prohibit determinats autors que ell marginava a l’avern maleït dels botiflers, però la música llatina no la tenia estrictament proscrita.

El Dídac va alçar els ulls aleshores, va resseguir amb una barreja d’ironia i simpatia la rítmica oscil·lació dels opulents malucs de la Sara Raquel, que se’n tornava cap a la barra després de servir-nos una ronda de cerveses, i després va fer un prolongat glop a la seva gerra.

-Us he explicat mai la història del Joe Margarito? –va dir. Era una de les fórmules habituals amb què ens introduïa al món ambigu de la seva inspiració.

-El Joe Martínez, àlies Margarito –va començar, comprovant amb satisfacció que tots li prestàvem atenció-, era un paio enorme que feia negocis bruts allà al Hell’s Hide. Jo aleshores havia trobat feina a un quiosc de vora el port, on venia una mica de tot, i feia passar una mica més de tot de contraban. Ell era el meu recaptador, o sigui, el que es duia la mossegadeta per al paio que controlava allí el mercat negre, un cubà gras anomenat Lionel, que vivia a Morrisfields i… tant se val, anant de dret al Margarito, era un d’aquells individus que, tot i no ser alts, tenen tanta corpulència que es fan respectar només posant-se davant teu i fent que l’aire no circuli al teu voltant. Cridava poderosament l’atenció el seu coll, doble i carnut com el d’un toro, un coll que semblava impossible que cap força humana pogués fer girar, i encara més cridaven l’atenció les ulleres de cul de got que empetitien extremadament els seus ulls, cosa que el feia potser més inquietant, perquè mai podies estar ben segur d’on mirava. Bé, perdó, m’embolicava altre cop. En definitiva, era un paio lacònic i discret, i les nostres converses sempre s’havien limitat a un educat intercanvi de superficialitats mentre ell comptava els bitllets, als lavabos d’un bar d’allí a la vora on fèiem la transacció.

Va fer una pausa, va dur-se una altra vegada la gerra als llavis i gairebé la va buidar.

Continua llegint

QÜESTIÓ DE VALOR

Corria una brisa freda i serena per la ciutat. Els neons a St. George Square semblaven congelats en un recolliment mandrós i llançaven sobre el mosaic lluent una fantasmal claror entre la qual circulava la gent abans de perdre’s en la fosca de la prematura nit. Hornet Schlessinger  veia aquell espectacle mediocre com un teló de fons estès darrera el gran finestral de la cafeteria on ella s’hi abocava obstinadament, aparentment esguardant la plaça, però potser els magnífics ulls  d‘ametlla es limitaven a la pròpia lluentor salvatge i adormida, una mena d’emanació de la pell immòbil en la fredor de la sala. Unamena de llum quieta de pedra noble tallada en forma d’esfinx immortal. Podia ser una il·lusió, o simplement el contrast amb el dens color negre del vestit, o l’atenuació dels domassos i velluts de la decoració barroca del cafè, on semblava encastada com un trofeu i un ornament més. O podia ser una refracció de la seva vista miop, a través de les ulleres fosques que duia ben calades i que tenien una graduació molt insuficient. De tota manera, portava tota la tarda recorrent els locals dels voltants, i encara que oblidés els gots que havia trascolat i els cigarrets d’herba que certament ja no es recordava d’haver compartit amb algú, ja portava dues copes en la pròpia cafeteria on esperava al Víctor. Podria ser, doncs, un miratge, una evocació de la nit passada a la seva solitària cambra  on havia descrit entre versos de blues nostàlgics la figura de Candice baixant pel bulevard des del barri negre, fins a St. George Square, i allí seient dins d’un cafè qualsevol però sempre el mateix, vora el finestral, els ulls impertèrrits i la boca entrebadada en un rictus sensual, les fermes cames encreuades i el colze ingràvid descansant sobre un genoll desimbolt, inquietant en la seva perfecta indiferència.

Continua llegint

LA PRESÈNCIA

Durant tota la nit la imatge, muda i obsessiva, l’havia estat perseguint, sense que trobés la manera de descarregar-la entre tanta xerrameca i cridòria. Ara era ja molt tard, el local era ple de fum, la majoria dels nois havien marxat. Al seu voltant, més o menys aplegats a la mateixa taula, ja només tenia el Lester i el Dídac.

-Escolteu-me –va dir aleshores-. Tinc la imatge. Hi ha una llum molt precisa i directa que forma un cercle esgrogueït  sobre una taula coberta amb un hule. A sobre hi ha un bocí de pa, potser mig llonguet, i un got de vi. Puc veure que es tracta d’un vi claret, i el got és més blanc que no transparent. El pa i el vi envolten un plat pla on hi ha un bistec. El bistec no fumeja, té un ganivet a la vora. El que fumeja és alguna cosa a la part de fora del cercle de llum, però d’això parlaré després. En primer pla, d’esquena o quasi de perfil, hi ha un home. Veiem bé el seu braç esquerre que avança cap al got. El braç està descobert fins a ran del colze per la camisa arremangada. A penes li veiem la cara, ja se situa fora de la llum nítida, però és allà, a l’altra regió de difosa penombra, davant de la taula, on centro l’esforç de la visió. Endevinem que el que fumeja és a la cuina, una peça de dos o tres fogons que podem entrellucar en l’escassa claror. Continua llegint

AQUÍ ES MENJA DE TOT

Tavanne_TavernaCatalana

Confessaré que m’agradava. M’agradava la seva forma descarada de resoldre tots els conflictes, amb el recurs de la seva bellesa i la simpàtica desimboltura de qualsevol gest aparentment impremeditat. M’agradava la franquesa dels seus ulls perillosos. Una franquesa ambigua, com ara tot ell. Com ara els meus sentiments envers ell. De vegades, de nit, encara tanco els ulls i l’evoco, el refaig en la meva ment amb aquella manera seva d’esquivar qualsevol compromís (“M’estimes?”, li vaig dir un cop. “És clar que sí”, va fer ell. “I jo? T’estimo?”. I es va encongir d’espatlles mentre li donava una calada a la cigarreta. “Et quedaràs aquesta nit?, vaig preguntar. “No”, va respondre). El veig així, solitari entre la multitud que érem tots plegats, inundat de la complicada fantasia d’un cervell que no maduraria, innocent, salvatge, astut. El meu Dídac.

Continua llegint